Així s'assassinava en el segle XIX

Una policia que va detenir un sospitós, el mariner de 27 anys John Williams, que es va penjar a la cel·la i el cadàver del qual, per rematar la història, les autoritats van passejar en un carro, per substituir la frustrada execució pública, i van enterrar en un encreuament de camins amb una estaca clavada al cor. No és que creguessin que era un vampir, no: era la manera de sepultar els suïcides en aquella Anglaterra previctoriana. Amb aquest truculent cas, Drew Gray, historiador britànic dels segles XVIII i XIX, inicia ‘Mapas del crimen’ (Siruela), singular volum en el qual, com a forense, dissecciona un centenar de crus assassinats que entre el 1811 i el 1911 van commocionar la societat del moment. El recorregut, profusament documentat amb mapes i fotografies de l’època, moltes de les escenes dels crims, il·lustracions i retalls de premsa i informes policials i judicials, revela el treball dels investigadors pioners en utilitzar empremtes digitals, perfils criminals o fotos de promptuari per a fitxers de delinqüents. 

Especialista en història del crim i el càstig, Gray es fa ressò de com els «pamfletistes del segle XVIII i els venedors de diaris del XIX» es van aprofitar del morbo que generen els assassinats en una època en què el penjament d’un criminal congregava multituds i els seus delictes generaven «balades assassines» que es venien com a record. «La cultura popular satisfeia aquest interès presentant l’assassí sàdic com un exemple del costat fosc de la naturalesa humana, i els assassins en general com a representants d’aquest altre que estava solt en la societat», escriu l’autor.

I si hi ha un assassí en sèrie encara desgraciadament cèlebre aquest és Jack l’Esbudellador (a qui, recorda Gray, se li podrien atribuir fins a nou víctimes que són precisament objecte d’una altra novetat, ‘Las cinco mujeres’, de Hallie Rubenhold, a Roca Editorial). Però no va ser l’únic de macabre i malaltís historial. De fet, a Joseph Vacher, que als voltants de Lió va violar, va matar i va mutilar salvatgement almenys 11 dones, nenes i nois, tot i que la xifra es creu que va ascendir a 27, la premsa el va anomenar el Jack l’Esbudellador francès. Tot i que a ell sí que el van atrapar, per casualitat, el 1897. Va confessar perquè el declaressin boig i lliurar-se així de la guillotina, però la jugada no li va sortir bé ja que el científic forense Alexandre Lacassagne, després d’examinar-lo, va declarar que era un «sàdic sanguinari», no un boig.

Hi va haver qui fins i tot es va vantar de ser Jack l’Esbudellador entre els seus companys de cel·la: ‘Fred el Boig’ Deeming, que seria penjat el 1892 després de descobrir-se a la seva granja d’Austràlia els cadàvers de la seva amant, de la seva dona i dels seus quatre fills, història que va recollir gràficament l’‘Illustraded Police News’. Al darrere, i segons Gray motivat per la seva misogínia, li anava Thomas Neill Cream, un metge avortista la mala praxi del qual va acabar amb la vida de diverses dones abans de complir condemna a Chicago per enverinar el marit de la seva amant. El pitjor encara havia d’arribar ja que refugiat a Londres va assassinar amb arsènic quatre joves prostitutes.  

Gray, que busca «entendre què va impulsar el crim, la manera en què aquest es va portar a terme i com es va arribar al descobriment de qui el va perpetrar», recorre casos d’Europa, els Estats Units i Austràlia, i de la seva lupa no es deslliura Espanya. És a Madrid on s’atura per donar fe de com el 1849, a Malasaña, van ser executats públicament al garrot els germans Clara i Antonio Marina per escanyar el sastre José Lafuente, a la casa del qual van entrar a robar. No va ser l’únic mort, ja que des de la finestra del segon pis es va estavellar un desconegut. Sembla que era l’amant i còmplice de Clara, que segons la investigació, hauria exigit més part del botí, una cosa que no hauria agradat als germans, que asseguraven que havia caigut accidentalment al fugir. 

També amb el robatori com a mòbil i a Malasaña, però al carrer de Fuencarral i el 1888, un altre assassinat va fascinar la societat de l’època. Va ser el de la viuda de 50 anys Luciana Borcino, que vivia sola amb un «ferotge buldog». El seu cos va aparèixer cosit a punyalades i mig cremat al seu dormitori i el gos, drogat i adormit al costat de la donzella inconscient, en una altra habitació. Va ser aquesta última, que va acceptar la feina amb nom fals, la que va acabar condemnada, també a garrot (va ser l’última execució pública de la ciutat).  

De fet, en la majoria de casos detallats el delicte contra la propietat és el mòbil primigeni. Així, la família Bender –el matrimoni i els seus fills, John i Kate– van convertir la seva propietat a Kansas en una granja dels horrors. Entre el 1871 i el 1873, els seus hostes entraven però mai en sortien: fins a 19 cadàvers es van trobar enterrats a les seves terres. Els investigadors van deduir que el pare o el fill els colpejaven amb un martell i eren la mare i la filla que els remataven. Es van esfumar abans de ser detinguts. 

L’exconvicte Eugène-François Vicocq va ser el primer director del Bureau de Sûreté de França, fent bona la idea que es necessita un lladre per atrapar un lladre. 

A mitjans del XIX, la investigació policial professional era una cosa encara molt nova, recorda l’historiador. A Londres, el servei policial metropolità es va fundar el 1829 i, a Nova York, el 1845. Tot i que França s’havia avançat a principis de segle creant la primera agència de detectius privats, dirigida per Eugène-François Vidocq. Era aquest un exconvicte i exinformador de la policia que va ser el primer director del Bureau de Sûreté i es va envoltar d’una brigada d’exconvictes i informadors seguint la idea que ‘es necessita un lladre per atrapar un lladre’. La seva figura inspiraria Victor Hugo per a ‘Els miserables’, Balzac i Poe.

Les fotos de l’escena del crim

A la Prefectura de Policia parisenca va treballar també Alphonse Bertillon (1853-1914), pare de la investigació forense moderna. La seva càmera ha llegat el luctuós ‘Àlbum de les escenes del crim de París’, fotografies amb les quals ajudava en les investigacions, i la invenció del que va anomenar ‘portrait parlé’ o retrat parlant, és a dir, les fotos d’arxiu dels criminals. A aquests, per identificar-los, els «mesurava acuradament la mida dels caps, la distància entre els ulls, el llarg dels dits...» dades que no variaven tot i que es tenyissin els cabells o s’afaitessin la barba. 

D’entre les fotos d’escenes del crim de Bertillon impacta la del cadàver de la viuda Jeanne Bal al terra del seu pis de París, després de ser assassinada el 1904. Li havien robat joies i altres objectes de valor dels quals la seva dama de companyia havia informat els lladres, que van ser detinguts gràcies a una xivatada tot i que no els van condemnar per assassinat per falta de proves. 

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Entre els primers investigadors van destacar Henry Faulds i Francis Galton, que van impulsar el sistema d’empremtes dactilars, convençuts que eren úniques per a cada individu, i el jutge austríac Hans Gross, que el 1893 va publicar un manual sobre com preservar una escena del crim, res que avui no es vegi a ‘CSI’ però poc practicat fins aquell moment: aïllar-la hermèticament i minuciós registre per recollir proves i mantenir-la intacta fins al judici. Alertava, a més, contra «els prejudicis i la inclinació a acceptar les coses sense més ni més». També va començar a utilitzar el microscopi en la investigació, igual que un altre pioner, el francès Edmond Locard, el qual reconeixia que s’inspirava en Sherlock Holmes, el popular detectiu creat per Conan Doyle, i que va contribuir a popularitzar la imatge dels investigadors entre el públic.   

Però també hi va haver criminòlegs com l’italià Cesare Lombroso (1835-1909), que en el seu afany per establir el concepte de delinqüent nat, després de registrar les característiques físiques de presos i ajusticiats, va assegurar sense manies que «els assassins habituals tenen una mirada freda, vidriosa, i uns ulls de vegades injectats en sang i com velats», el seu nas «sempre és gran» i tenen «una barba escassa». Per contra, afegia, els violadors, eren subjectes d’«ulls brillants, trets delicats i parpelles i llavis inflats».