30 d’oct 2020

Anar al contingut
Rèquiem per les víctimes de Jack l'Esbudellador

Rèquiem per les víctimes de Jack l'Esbudellador

Olga Merino | 17 d’octubre 2020

L'assaig 'Las cinco mujeres' redimeix els cadàvers del més cèlebre assassí victorià

Londres, any 1888. Entre el 31 d’agost i el 9 de novembre, almenys 11 dones moren brutalment degollades als carrerons del barri de Whitechapel, a l’East End, la meitat oriental i depauperada de la ciutat. Els més reputats investigadors arriben a la conclusió que només en cinc dels casos és possible la certesa que els crims hagin sigut perpetrats pel mateix delinqüent (per això se les coneix com les «cinc víctimes canòniques»). El pànic s’apodera de la capital britànica, llavors el melic del món, i comença a forjar-se la llegenda entorn de l’assassí en sèrie més cèlebre de la història, Jack l’Esbudellador, un malvat evanescent i insondable –mai el van enxampar–, un ésser que adquireix una aura sobrenatural –com Dràcula o Frankenstein, dues criatures de ficció–, el protagonista d’un macabre conte gòtic elevat a la categoria de mite, d’icona pop amb barret de copa i capa. S’han escrit carretades de tractats per mirar d’aclarir-ne el misteri i, no obstant, han hagut de passar 130 anys perquè algú es digni a posar la lupa sobre els cadàvers: la historiadora Hallie Rubenhold (Los Angeles, 1971) ho fa en ‘Las cinco mujeres. Las vidas olvidadas de las víctimas de Jack el Destripador’ (Roca Editorial).

Només existeixen proves que dues d’elles van exercir alguna vegada com a prostitutes

Coneixíem els noms de les víctimes: Mary Ann ‘Polly’ Nichols, Annie Chapman, Elizabeth Stride, Catherine Eddowes i Mary Jane Kelly. Se sabia que l’assassí va tallar el coll de les cinc i que a quatre d’elles els va arrencar les entranyes. En la infinitud de llibres publicats entorn del monstre, se les va despatxar totes amb l’etiqueta de prostitutes desesperades, brutes i malparlades, «pelleringues xopes en ginebra». En una conversa telefònica des de Londres, on Rubenhold es va instal·lar fa temps per especialitzar-se en el període victorià (1837-1901), l’autora reconeix que també ella es va acostar a la finalitat del seu estudi amb aquest prejudici a sobre al començar a treballar en un assaig sobre la prostitució al segle XIX. «El que em vaig trobar va ser just el contrari –assegura–. Només existeixen proves que dues d’elles van exercir alguna vegada com a prostitutes». Es tracta de Mary Jane Kelly i d’Elizabeth Stride, si bé aquesta última havia treballat com a criada en una casa a prop de Hyde Park i arribat a regentar una cafeteria pròpia.

VIDES TERRIBLES

La historiadora va començar a exhumar la memòria d’aquestes dones, a qui dedica el llibre, per tornar-los la dignitat, per deixar de cosificar-les. Tres anys de remoure en arxius i parròquies, partides de naixement i matrimoni, fitxes policials, llistats d’asils per a pobres, les temibles ‘workhouses’, més a prop de la presó que de la beneficència (que l’hi preguntin al pobre Oliver Twist, un dels grans personatges de Dickens). Rapaven els caps pels polls, separaven les mares dels fills, i calia treballar molt per guanyar-se les farinetes de civada.

Les autòpsies van concloure que les cinc dones van morir mentre estaven ajagudes o reclinades –Mary Jane va morir al seu propi llit–. I en almenys tres dels casos, remarca l’autora, «se sabia que les víctimes dormien al carrer i que en les nits en què van morir no tenien diners per anar a una pensió». En aquest punt, Rubenhold fa un pas endavant i, amb cert risc narratiu, passa de puntetes sobre les terribles mutilacions que van patir: Jack The Ripper va treure les vísceres a quatre de les cinc. Va seccionar fetges, algun ronyó i úters amb tanta precisió en el tall i presumibles coneixements anatòmics que es va arribar a especular amb la possibilitat que l’assassí fos un cirurgià dement. D’hipòtesis n’hi va haver per a tots els gustos: es va assenyalar els jueus, que arribaven a Londres fugint dels pogroms a l’Europa de l’Est; que si un mariner, que si un carnisser, que si una banda d’extorsionistes... A la historiadora no li interessen ni la identitat del criminal ni la triperia.

Portada de l’‘Illustrated Police News’ del 6 d’octubre de 1888.

«El que més em va sorprendre durant la investigació va ser l’extrema indefensió de les dones, la poca ajuda amb què comptaven en els pitjors moments, quan es trobaven al caire del precipici». La societat victoriana, prossegueix l’autora, estava dissenyada per concebre que una dona sense un home constituís un «element superflu» i «castigava» les que sortien de la cleda per no ser bones mares, esposes o filles. Per a les noies pobres, entrar en el servei domèstic suposava el ‘pas d’or’; si no, l’ocupació en una fàbrica, o més comunament, la costura, la bugaderia o encolar capses de llumins tot just reportava prou xílings per llogar una habitació pudent amb un matalàs infestat de xinxes. Durant el segle XIX, es calcula que una població flotant de 70.000 persones pul·lulava per Londres sense saber del cert on passarien la nit. En el cas de les dones, la manca d’una llar les emparentava amb el comerç sexual.

El que més em va sorprendre durant la investigació va ser l’extrema indefensió de les dones, la poca ajuda amb què comptaven en els pitjors moments, quan es trobaven al caire del precipici

Hallie Rubenhold remarca que tres dels informes forenses van desaparèixer –«¿ningú va donar importància al fet en 130 anys?», es pregunta–, de manera que les llacunes del relat es van omplir amb rumors, suposicions infundades i els reportatges grocs que publicaven els diaris, en un moment d’expansió de la premsa i d’un públic lector àvid d’històries. Les ‘fake news’ van ser un invent victorià.

Si existeix un factor que vinculi les cinc víctimes no és la prostitució, sinó la tragèdia. En les seves vides s’entremesclen infàncies massa curtes, un embaràs rere l’altre per falta d’anticonceptius, fills que neixen morts, fills que emmalalteixen, pobresa punyent, baralles, pallisses dels marits i, sobretot, l’alcohol. Annie Chapman, casada amb un cotxer privat, un lloc amb bon sou i privilegiat entre el servei, va portar una vida de classe mitjana, amb les fotos dels seus fills a la lleixa de la xemeneia, fins que el glop i l’infortuni es van creuar al seu camí.

Recreació de la troballa d’una víctima de Jack l’esbudellador.

MORAL VICTORIANA

L’estricte codi de la moral victoriana no deixava més espai a la dona que convertir-se en l’‘àngel de la llar’ o en una puta, no hi havia terme mitjà. Però l’autora es pregunta al llibre: ¿es podia considerar prostituta la «jove treballadora d’una fàbrica que es ficava al llit amb els nois que la festejaven i li feien regals»? I la que, a canvi de diners, «masturbava ocasionalment» els homes darrere del pub, però que no tenia relacions amb ells, ¿ho era? I la dona que vagabundejava i «accedia a ficar-se al llit amb un home perquè d’una altra manera se sentia amenaçada i sola», ¿era també una bagassa?

Alguns ‘ripperòlegs’ del Regne Unit han atacat Rubenhold per haver posat el nas en el seu terreny –el seu ‘cottage’, més ben dit– sense pertànyer al cercle sagrat, per criticar-los el fet que mai haguessin prestat atenció a les víctimes. Però l’assaig, magnífic en l’ambientació de l’època, ja ha rebut el prestigiós guardó Baillie Gifford. Un llibre oportú en l’època del #MeToo, ara que els editors es desviuen per descobrir històries sobre dones explicades per dones.

LES CINC VÍCTIMES

Polly Nichols

Data de l’assassinat: 31 d’agost de 1888. 43 anys. Filla d’un ferrer que treballava a la impremta. Va tenir sis fills. Va disfrutar d’una bona qualitat de vida fins que el seu marit va iniciar una relació adúltera amb una altra dona. Problemes amb l’alcohol.

Annie Chapman

Data: 8 de setembre. 47 anys. Filla d’un soldat de cavalleria que es va suïcidar. Vuit fills: quatre van morir poc després de néixer i tres patien patologies pel consum d’alcohol. Venia pels carrers labors de ganxet i flors artificials. L’Esbudellador es va emportar el seu úter.

Elizabeth Stride

Data: 29 de setembre. 45 anys. Sueca. Va treballar com a criada a Göteborg i, embarassada del senyoret, va haver d’emigrar a Londres per escapar-se del «registre de la vergonya». Va parir una nena morta. Va contraure la sífilis. Es va casar amb un fabricant de mobles; tots dos van obrir un cafè. Els problemes van començar amb el seu alcoholisme.

Kate Eddowes

Assassinada el 29 de setembre, el mateix dia que l’anterior. 46 anys. La tuberculosi va deixar orfes els seus 12 germans. Es va unir sentimentalment amb un quincaller irlandès. Pallisses. Alcohol. Dormia al ras. El seu cos va ser salvatgement mutilat.

Mary Jane Kelly

Data: 9 de novembre. La més misteriosa de les víctimes –molt poc se sap d’ella– i l’única que sí que exercia la prostitució habitualment, al principi per a clients de classe mitjana i alta. L’única que va morir al seu llit, en una habitació llogada. També bevia.

Temes: Llibres

Ja ets usuari registrat? Inicia sessió

Estàs llegint un contingut elaborat per la redacció d'El Periódico en el seu afany per proporcionar informació de qualitat i estar a prop dels seus lectors en aquesta crisi sense precedents al nostre país.

A partir d'aquest moment per seguir llegint les notícies de +Periódico has de navegar registrat, no té cap cost, però et permet accedir a la informació de qualitat i a altres serveis que t'anirem explicant.