PERIFÈRICS I CONSUMIBLES
Ou mimètic de guatlla
La mimesi, aquesta «imitació artística de la realitat» ens ha fet la guitza des de sempre. ¿A qui s'assembla, al pare o a la mare?
b1eaf62ee2f4ac0b0cc83108563611e0
Una jutge aristotèlica absol diversos acusats de falsificar joies d’una coneguda marca de luxe perquè el logo es tracta «d’una grollera i tosca reproducció que difícilment pot enganyar els clients». Un acusat de conducció etílica és absolt «per les declaracions inversemblants de la policia». Un articulista afirma que «Messi li va faltar el respecte al seu propi pòster». L’actor Hugh Laurie respon a un periodista: «Mai hem sentit que féssim coses que no fossin certes per al personatge, com que House tingués un gosset». En les sèries de televisió espanyoles, aquestes que Patricio Pron anomenava «sèries socialdemòcrates», el rei Fernando de Aragón s’aixeca a la nit a bressar la seva filla i un personatge diu d’un altre –que no es compromet– que «no es mulla ni caient al riu» (‘Isabel’), uns camperols aixecats en armes capitanejats per Viriato criden en el seu atac «defensem els nostres drets» (‘Hispània’), i una jove del segle XVII s’emprova el seu vestit de núvia amb les seves amigues i una d’elles, emocionada davant el resultat i el futur pròxim, diu entre sospirs: «Que romàntic (‘Águila Roja’). ‘Sic’.
Tot això no succeiria, per bé o per mal, si no fos per la mimesi. I la culpa és dels grecs (però «¿què han fet els grecs per nosaltres?»), de Plató i Aristòtil, de Scaligero i Minturno, de Girard i de Ricoeur, d’Auerbach i Tatarkiewicz, de Martha Nussbaum, i fins i tot de Luzán, si m’insisteixen. Aquesta «imitació artística de la realitat» ens ha fet la guitza des de sempre. ¿A qui s’assembla, al pare o a la mare? I tota la història de l’art, i l’estètica, i la filosofia i fins a Lacan (a Lacan no li agrada la mimesi), fent-li voltes a la semblança i al perible. Tots contra la paret de la realitat, la veritat i la bellesa.
En un restaurant molt ‘cool’ que pertany a un celler val·lisoletà, per la Ribera del Duero, camí de Sòria, no fa gaire que oferien un menú dels de greix en pastiller, una alga ambigua, garrí «‘esferififlaco’ i (g)algo ‘nitrogenador’». Entre els entrants, un misteriós «ou mimètic de guatlla». Què fos aquell ou no puc assegurar-ho perquè només tinc foto del menú amb el no-ou (mimesi de la mimesi) i no l’he vist ni degustat. Però pel que sembla no era ou ni era guatlla. Qui ho va provar ho sap.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
