30 d’oct 2020

Anar al contingut

NOVA NOVEL·LA

Avortament i maternitat, sota el bisturí de Marta Orriols

L'escriptora catalana torna amb 'Dolça introducció al caos', en què indaga en la culpa i les contradiccions d'una parella davant un embaràs no desitjat

«Si una dona no vol tenir fills se la jutja i se li diu que no està completa», lamenta l'autora d''Aprendre a parlar amb les plantes'

Anna Abella

Avortament i maternitat, sota el bisturí de Marta Orriols

RICARD CUGAT

Una dona li diu a la seva parella «Estic embarassada. No vull tirar-lo endavant». Aquesta frase, que remet a la decisió d’avortar i «a les contradiccions, dubtes i ambivalència de sentiments» sobre la maternitat i la no maternitat, engloba el tema sobre el qual Marta Orriols (Sabadell, 1975) indaga, intentant «entendre i reflectir el món» en què viu, a ‘Dolça introducció al caos’ (Periscopi), títol pres, amb permís, d’una cançó d’Extremoduro.

Com aquí, també en la seva anterior i celebrada novel·la, ‘Aprendre a parlar amb les plantes’ (en què l’autora destil·lava els seus propis sentiments per la mort de la parella), la protagonista no volia tenir fills, una cosa que en la societat actual encara sembla mal vista. «És una crítica a això, sí. Avui encara sembla que t’hagis de justificar, quan una dona és lliure de ser mare o no ser-ho. La gent que considera un acte egoista no tenir fills crec que en el fons està reflectint les seves pròpies pors i rancors pel que els ha suposat tenir-los –lamenta l’autora, mare de dos fills–. Jo defenso que tan vàlida és la maternitat com la no maternitat. Si una dona no vol tenir fills és jutjada i es diu que no està completa. Com si el fet biològic de ser dona comportés l’obligatorietat de ser mare. Ser mare és una opció. No està normalitzat no voler tenir-ne». De fet, afegeix citant Lina Meruane a ‘Contra los hijos’, ni en català ni en castellà no hi ha cap terme que ho defineixi. «En anglès, sí. Childfree és una dona que no en desitja i ‘childless’, que no en té i, a sobre, porta l’estigma per això».  

«El debat sobre l’avortament no hauria d’existir. Si una dona no vol tenir un fill, no l’ha de tenir».

Orriols atribueix en part aquesta visió al «tipus de maternitat idealitzada que ens han venut» i la polarització d’opinions que genera el tema. «Sembla que o la denigres o la defenses. No és blanc o negre. La novel·la mostra els grisos i els dubtes per les dues parts». Com en l’avortament, que aquí «és l’eix vertebrador de les decisions de la parella», la Marta i el Dani. «El debat sobre l’avortament no hauria d’existir avui. Si una dona no vol tenir un fill, no l’ha de tenir». Punt. És primitiu que encara hi hagi països que ho castiguin fins i tot amb presó». Orriols també reflexiona sobre «la por i la culpa que comporta el fet d’avortar voluntàriament». «L’opinió dels altres, des de les mateixes lleis, sempre entra en la vida de les dones. Et fan sentir culpable i et diuen què fer i què no, quan és una decisió sobre el teu propi cos». 

Malgrat això, la novel·la dona més pes al personatge del Dani. «Volia trencar els estereotips masculins, de força, d’una masculinitat afectada pel fet de ser pare. La seva veu i els seus sentiments fan que la Marta, que primer té molt clara la seva decisió, trontolli». 

Precarietat mil·lennista

Els seus protagonistes són mil·lennistes. Ella, fotògrafa, no desitja ser mare, «no vol assumir les renúncies professionals i personals que implicaria un fill». Ell, guionista, «marcat per l’absència del seu pare sent petit», sí que desitjaria que tiressin endavant amb l’embaràs. «Volia reflectir com l’entorn sociopolític, la crisi de valors, econòmica, institucional... influeixen en les decisions més íntimes i personals que acaben definint la teva vida. És cert que totes les generacions ho han passat malament. Els meus pares van tenir tres filles als 70 i la situació ja era precària, però no es van plantejar no tenir-los. Encara en la meva generació la maternitat era gairebé inqüestionable. Avui la societat és més individualista. Jo tinc gairebé 45 anys però si avui en tingués 30 no sé què hauria fet en el lloc de la protagonista, veient aquest món en decadència, de crisi climàtica, d’aquestes dretes que tornen i amb una Covid que arriba i ho arrasa tot». 

«Continuo tan bloquejada per escriure com a l’inici del confinament. Sort que ja havia entregat la novel·la», confessa Orriols, que es resisteix encara, per la qual cosa implica, «admetre que la pandèmia ja forma part del nostre dia a dia».