Hendrix, com Moisès al mar Roig

Vargas és un guitarrista que va créixer en el rock i el blues encunyats als anys 60, però l’influx de Hendrix va molt més enllà d’aquests paràmetres musicals, i creua generacions. Ho deixa clar un instrumentista d’un perfil diferent com ho és Marcel Bagés. «Si toques la guitarra, és complicat no haver passat com a mínim una etapa de la teva vida escoltant-lo», confessa el còmplice de Maria Arnal, músic experimental que té com a àlbum hendrixià de referència l’audaç doble ‘Electric ladyland’.

Notes que eren bombes

Notes que eren bombes

L’impacte de Hendrix, en primer terme, en els seus contemporanis i en la lleva d’instrumentistes crescuda en els anys 70 va ser agut. Músics com el mateix Vargas, que encara s’estremeix al recordar la seva versió «expressionista» de ‘Star spangled banner’, al Festival de Woodstock, «amb la guitarra evocant les bombes caient, i els nens plorant, i l’estrèpit de les metralladores...» L’himne nord-americà, convertit en una cruenta denúncia de la guerra. «Va pintar una pel·lícula amb la guitarra. Tancaves els ulls i eres al Vietnam». Vargas al·ludeix a Hendrix a la peça ‘Next to your fire’, picada d’ullet al clàssic ‘Fire’, inclosa al seu àlbum ‘Del sur’, publicat el maig passat.

S’adverteix en Hendrix «una vibració», una energia flotant, comenta Vargas, que va més enllà de les pulsacions dactilars. «Un so que flota en l’aire, transmetent ones,» observa Jaime Stinus, que, si bé veu en el seu estil l’herència del bluesman Albert King, es rendeix davant els seus poders revolucionaris. «Ha sigut el guitarrista que millor ha tocat el wah-wah, amb el permís del posterior Wah Wah Watson, i va experimentar amb altres pedals, com l’‘univibe’«, explica aquest guitarrista i productor d’àmplia carrera (de l’Orquestra Mondragón a Loquillo). Per a Stinus, Hendrix tocava les sis cordes «amb tot el cos i amb l’esperit», i va cobrir un ampli espectre de registres, des de la seva empremta de ‘showman’, plasmada a Monterey, fins a «la sensualitat i sexualitat amb què tocava i cantava».

Acompanyant de si mateix

Acompanyant de si mateix

Hi ha moltes altres maneres de llegir a Hendrix. És possible fixar-se en la seva manera d’acompanyar-se al cantar, «esbossant dibuixos al voltant de cada acord» i improvisacions harmòniques «gens casuals» en peces com ara ‘Little wing’, apunta Marcel Bagés, que es confessa «impactat» amb aquest Hendrix menys ‘guitar hero’, més subterrani. Per generació, a Bagés la seva obra l’agafava lluny, però va topar-s’hi seguint la pista de les influències de John Frusciante, de Red Hot Chili Peppers.

Aquest Hendrix menys solista i més abocat a la dinàmica de la cançó és el que destaca Xarim Aresté, a qui atribueix haver-li fet entendre «l’acord com una idea oberta». Per a l’exmembre de Very Pomelo (i còmplice d’artistes com Sopa de Cabra, Sanjosex o Maika Makovski), el seu estil era bluesístic en els solos, «però no quan s’acompanyava», on trencava els esquemes. I tot això, sense acudir necessàriament al narcisisme tan comú en el ram. «Seria un ‘guitar hero’, però era el més humil de tots. Vivia per la música. Jo no li veig ego», diu el músic de Flix, per a qui l’ambició de Hendrix desbordava el mànec de la guitarra. «Aspirava a l’art suprem i a la poesia».