22 set 2020

Anar al contingut
50 anys sense Jimi Hendrix, el guitarrista sideral

50 anys sense Jimi Hendrix, el guitarrista sideral

Jordi Bianciotto | 16 de setembre 2020

El músic de Seattle, mort fa mig segle, conserva la seva aura revolucionària i projecta un influx transversal per sobre dels gèneres musicals

Pocs asos de la guitarra en el camp del rock susciten el consens admiratiu de Jimi Hendrix, l’aventurer que va portar l’instrument a un estadi sideral, el ‘showman’ pirotècnic i sexi, el compositor amb àngel i el bussejador de l’estudi de gravació. Divendres farà 50 anys que ens va deixar, víctima d’un accident tonto amb els barbitúrics, i tot i que potser les guitarres ja no regnin com abans, la seva obra continua ocupant un altar de culte transversal, davant el qual es postren metalers, ‘bluesmans’, improvisadors del jazz, ariets de les avantguardes i fins i tot rapers assidus del sàmpler.

No arribarà el dia en què s’hagi dit l’última paraula sobre Jimi Hendrix, de qui existeixen dotzenes de llibres que recullen la seva peripècia (sobretot, el quadrienni supersònic: 1966-70), bibliografia que se suma a dos altres volums saborosos ara traduïts al castellà. ‘Stone free’, de qui va ser director de la revista ‘Guitar Player’, Jas Obrecht (Libros Cúpula), posa el focus en els nou mesos en què Hendrix va esculpir el seu mite des de Londres, aigualint la festa als ‘guitar heroes’ del lloc i preparant la seva devastadora Experience amb Noel Redding i Mitch Mitchell. ‘Vida y muerte de Jimi Hendrix’, de Mick Wall (Alianza Editorial, tot i que no veurà la llum fins al 29 d’octubre), orquestra un retrat complet a partir de fogonades impressionistes i testimonis amb substància. Wall és autor de notables volums que giren al voltant de bandes com Led Zeppelin, Black Sabbath i Guns’n’Roses.

Salvat pel blues

Les dues obres acosten la lupa al tipus d’infància sense rumb (mare morta de cirrosi, pare semiabsent) i de primera joventut tarambana que va tenir; a qui, després de ser agafat per segona vegada mentre anava en un cotxe robat amb els amics, se li va donar la possibilitat d’escollir entre la presó o l’exèrcit. Vestit de caqui a Fort Ord (Califòrnia), va assaborir la barreja de terror i adrenalina dels salts en paracaigudes, però també altres emocions, les que va compartir, amb la guitarra a la mà, amb el recluta Billy Cox, futur baixista de la seva banda, en ‘jams’ esvalotades i en els seminals The King Kasuals.

L’efecte d’aquell músic negre amb sang índia que tocava el rock dels blancs va ser devastador

Hendrix va fer després una altra mili com a instrumentista a sou, al costat del saxofonista Lonnie Youngblood, amb els Isley Brothers  i acompanyant Little Richard, que el va acabar fent fora perquè amenaçava de robar-li el protagonisme a base de tocar amb les dents i vestir al seu aire. Temps de ‘British invasion’ i del jove oracle Dylan, motiu d’intriga per a aquest guitarrista que va ser sempre més que un guitarrista, atret per la poesia i l’art sense pautes. Va ser tema de conversa en els cercles del Village novaiorquès, foguejant-se en locals com el Cafè Wha?, però el punt crucial del relat és el salt a Londres de la mà de Chas Chandler, el baixista de The Animals, en el vol de l’extinta Pan Am del 23 de setembre del 1966, durant el qual Jimmy Hendricks es va transformar en Jimi Hendrix.

Directe des de Mart

En el ‘swinging London’, l’efecte d’aquell músic negre amb sang índia que tocava el rock dels blancs va ser devastador. Celles aixecades davant les seves digitacions esquerranes plenes de ‘gags’ orgàsmics: un escàndol, escoltin, «però ningú apartava la vista», comenta Mick Wall. Els guitarristes anglesos adaptaven al pop una gramàtica afroamericana distingible, mentre que Hendrix... «¿D’on dimonis venia el seu estil? ¿De Mart?». Els dos llibres retraten la perplexitat regnant. Per a Jeff Beck va ser «una bomba que va esclatar al lloc adequat». Eric Clapton, la primera vegada que el va veure tocant, va anar a fumar-se un cigarret entre retrets a Chandler. «¿Per què no em vas dir que era tan bo?». Pete Townshend va ser taxatiu: «Veure Jimi tocar em va destrossar».

Va impressionar la seva espectacularitat amb ànima: Hendrix era intuïtiu i poètic, creava les seves harmonies improvisades, treia un profit inèdit de l’electricitat (distorsions, acoblaments, pedal wah-wah) i dominava el vell blues. I el nou. Obrecht explica com va agafar Clapton desprevingut amb la seva reinvenció de ‘Killing floor’, de Howlin’ Wolf, amb un enfocament tan trencador com el dels paladins del ‘bebop’ respecte al ‘swing’ clàssic. No és que toqués notes, sinó que era amo i senyor del so, en entesa íntima amb l’amplificador Marshall, que graduava al volum màxim per poder modular-lo des del botó de la guitarra. I va brillar com a autor, amb trofeus com ‘Purple haze’, ‘Foxy lady’, ‘Fire, ‘Voodoo child’ i la delicada ‘Little wing’.

Postal de Hawaii

El cru debut discogràfic, ‘Are you experienced?’ (1967), els psicodèlics i exploradors ‘Axis: bold as love’ (1967) i el doble ‘Electric ladyland’ (1968), amb la senyal final de ‘Band of gypsys’ (1970), més a prop del funk i el rhythm’n’blues, representen el gruix del seu llegat, ampliat amb els anys amb innombrables antologies, discos en directe i rareses. L’últim, aquest ‘Live in Maui’ (doble CD, triple vinil i documental), que sortirà el 20 de novembre i que captura els concerts que va fer a Hawaii un parell de mesos abans de morir.

El trajecte de Jimi Hendrix va col·lapsar el 18 de setembre del 1970, amb 27 anys, en el londinenc hotel Samarkand, i dues setmanes més tard s’oficiava el funeral al seu Seattle natal, al qual Miles Davis, un altre revolucionari de la música del segle XX, va assistir. És millor quedar-nos amb les seves imatges de poder, com la del Festival de Monterey, Califòrnia, el juny del 1967, que culmina el llibre d’Obrecht. Allà hi havia Hendrix, tocant la Fender Stratocaster com un fetitxe sexual, ruixant-la amb gasolina, besant-la i calant-li foc, «com en una escena de l’Antic Testament».

Ja ets usuari registrat? Inicia sessió

Estàs llegint un contingut elaborat per la redacció d'El Periódico en el seu afany per proporcionar informació de qualitat i estar a prop dels seus lectors en aquesta crisi sense precedents al nostre país.

A partir d'aquest moment per seguir llegint les notícies de +Periódico has de navegar registrat, no té cap cost, però et permet accedir a la informació de qualitat i a altres serveis que t'anirem explicant.