'Un món normal': plomissa lleugeresa

Han passat deu anys des que Achero Mañas va firmar la seva última pel·lícula, ‘Todo lo que tú quieras’, tot i que la seva carrera com a cineasta sembla que sempre ha estat supeditada a l’èxit unànime de crítica i públic que va suposar la seva òpera prima, ‘El Bola’. 

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Ara torna amb ‘Un mundo normal’, en què aboca algunes anècdotes personals per compondre una tragicomèdia entorn de les relacions familiars. Mañas vol parlar d’inconformisme, de resistència davant les imposicions socials, però no obstant ens trobem davant d’una pel·lícula bastant convencional que no és capaç de trencar cap esquema sobre els que teoritza i que es limita a seguir patrons massa gastats. 

Però que sigui una pel·lícula una mica antiquada no és el problema més greu. Hi ha una enorme autocomplaença a l’hora de perfilar els personatges i les accions que emprenen, a través d’una transcendència que sembla sempre falsa i postissa, plena de frases fetes i diàlegs forçats que els actors intenten defensar de la millor manera possible malgrat la seva pretenciosa cadència. I, tot i que el to sigui entusiasta a l’hora de tractar temes com l’absència, la mort o la integritat moral, la necessitat constant de donar lliçons de vida llasta una proposta que utilitza la lleugeresa però que acaba sent feixuga.