Nico, la model del carrer Ganduxer

Va ser a l’illa on Pomés la va conèixer, el 1962, quan ella estava embarassada d’Ari, el fill que va tenir amb Alain Delon. El fotògraf la va clissar i la va fer participar en diverses campanyes publicitàries, així va començar a establir un vincle amb Barcelona, que es convertiria en una de les seves ciutats preferides.

Dues nits a Poble Nou

Uns anys després, el 1975, Nico tornava a la capital catalana, convidada per la revista ‘Popular 1’, a cantar en la seva festa de tercer aniversari, en l’Aliança del Poble Nou  (20 i 21 de juny; dos concerts, compartint cartell amb Eduardo Bort i Gualberto), i els editors de la publicació, José Luis Martin Frías (el fotògraf Martin J. Louis) i Bertha M. Yebra, la van portar una nit a casa seva, al carrer Ganduxer. «A l’arribar al replà, quan estàvem obrint la porta, em va dir: ‘jo he viscut aquí’. I em va començar a descriure l’interior del pis. Em vaig quedar de pedra. Coneixia bé Barcelona i admirava Gaudí i el modernisme», recorda Martín Frías, entre altres coses. Més tèrboles. El seu fill petit, César, dormia a la seva habitació i Nico el va anar a saludar mentre els seus pares passaven al menjador. «Quan els vaig anar a veure, ella s’estava punxant al turmell en la seva presència».

La droga ja formava part de la vida de la cantant de rock d’avantguarda com ‘I’ll be your mirror’ i ‘All tomorrow’s parties’. L’Heroïna «i després es va passar a la metadona», comenta Martín Frías. «A Eivissa, solia anar al barri de Sa Penya, on vivien molts gitanos i podia aconseguir droga.» La recorda «cantant ‘The end’, de The Doors» durant la sessió de fotos en un apartament de ‘La Rotonda’, a l’avinguda del Tibidabo. «La seva invocació de Jim Morrison era constant».

Nico vivia llavors a París amb el cineasta Philippe Garrel i, tot i que havia sigut «la primera ‘top-model’ europea quan aquest concepte encara no existia», cultivava llavors la deixadesa física, com si s’hagués cansat de la seva bellesa. «Em va dir que havia deixat de ser una dona maca per passar a ser una dona amb cervell», recorda amb literalitat Martín Frías. «Tot i que quan li vaig fer les fotos, encara posava magníficament». L’amistat que va néixer entre ells es va anar encallant a mesura que ella el trucava des de París demanant-li diners per comprar droga. «Li havia agafat molt carinyo i la seva evolució em va produir molta tristesa».

Passejant pel carrer Ferran

Va tornar tres anys després per actuar, el 2 de setembre de 1978, en aquell Canet Rock orquestrat per Pau Riba. Concert fallit: el públic, poc receptiu als seus salms companyats pel seu inseparable òrgan indi, la va acabar fent fora de l’escenari. Aquella Nico semblava molt allunyada de la llegenda ‘velvet’, per això Ignacio Julià, que dies abans la va entrevistar per a la revista ‘Star’, es va sorprendre quan, caminant pel carrer Ferran de camí a la Rambla, va obrir el bolso i va treure una petita foto en blanc i negre del seu antic grup. «La portava a sobre com qui porta la foto dels seus fills, després de tants anys», evoca el periodista musical.

Notícies relacionades

Una sàtira que ha acabat sent documental

La Barcelona Bridal Fashion Week eixampla l’altar

Julià la recorda bevent orxata barrejada amb ginebra i combinant mentides i confessions sinceres. «Em va dir que Bowie va escriure ‘Heroes’ per a ella, quan estava inspirada en Tony Visconti i la seva nòvia, però alhora em va revelar que la ‘femme fatale’ de Velvet era Edie Sedgwick». Uns mesos després, el 30 de desembre, Nico actuava amb Jordi Carbó (saxofonista de Perucho’s) al vell Casino de La Floresta, convertit llavors en àgora de l’activisme llibertari, un entorn amb què va mantenir contactes durant un temps. En aquella època va prendre part en ‘Vuelo químico’, el segon àlbum de Neuronium, el vehicle electrònic de Michel Huygen, amb un recitat en alemany a la peça principal.

Als anys 80, des del seu assentament a Manchester, va tornar a Barcelona per actuar a les sales 666 i Otto Zutz, abans que una caiguda amb bicicleta al patir un ictus convertís l’assolellat paisatge eivissenc, tan allunyat de la seva naturalesa, en la seva última casa.