Ladilla Rusa: «Ens agrada l'humor amb mala llet»

Ladilla Rusa tanca aquest diumenge el cicle Sala Barcelona, al castell de Montjuïc, amb les entrades esgotades des de fa setmanes. Parlem amb els titulars del pintoresc tàndem electropop, Víctor Fernández Clares i Tania Lozano.

¿Els seus concerts són teràpies de xoc per a aquests dies tan antipàtics?

V. F. C. Al principi ens semblava estrany fer concerts tan festius en aquestes circumstàncies, perquè nosaltres no podem fer una altra cosa que no sigui festa i diversió i desgavell. Però veiem amb sorpresa que l’energia es manté, i les ganes de la gent de passar-ho bé.

T. L. Tot i que ara no podem baixar al públic a repartir mocadors, ni fer-hi pujar un assistent a ballar una jota.

La gent fa grups somiant en l’escenari, però Ladilla Rusa va sorgir inventant cançons.

V. F. C. Mai vam imaginar que faríem un concert.

T. L. Ens van començar a trucar per actuar i el nostre repertori era de dos temes. L’àlbum va sorgir d’això, de la demanda.

Treballaven de periodistes.

T. L. A la televisió. El Víctor a Betevé i jo, a 8TV. Som amics des dels 12 anys, quan estudiàvem l’ESO, al mateix institut de Montcada i Reixac que La Pegatina. Ens agradava inventar-nos cançons sobre qualsevol cosa, i la gent ens animava: «Heu de fer alguna cosa junts». Va sortir un tema, ‘Bebo (de bar en peor)’ que es va fer viral, i després ‘Macaulay Culkin’, i vam acabar fent un disc molt boig, amb cançons de tots els estils possibles.

Passen per l’electrònica ritmes de rumba, jota...

V. F. C. El disc va ser una aventura. Ens vam plantejar fer coses que no sabéssim fer. Vaig escriure a Lorena Álvarez perquè ens ajudés en un tema, però la cosa va quedar en l’aire. No sabíem si una cançó era una muiñeira, o una jota...

T. L. Però arran de ‘Kitt y los coches del pasado’ estem definint més el nostre estil.

Com a periodistes, ¿van dissenyar el seu pla per conquistar els mitjans?

V. F. C. Què va, al contrari: mai hem fet una campanya de comunicació, i ni tan sols hem enviat notes de premsa.

A les seves cançons s’observen empremtes variades, de Los Chichos a Astrud.

V. F. C. Los Chichos són el nostre referent claríssim a les techno-rumbes. I artistes de les perifèries, com Tijeritas, Tonino... I Astrud ens agrada molt, i Chico y Chica.

T. L. Jo vaig tenir la meva època fan de Camela, i de The Strokes.

¿‘Movida’ madrilenya?

V. F. C. També. Vam conèixer Luis Miguélez i ens va oferir fer una versió de McNamara. M’agrada molt Carlos Berlanga, tot i que som lluny d’aquestes lletres tan refinades. Nosaltres som més senzills i directes. Ens agrada la barreja d’humor amb mala llet.

S’adverteixen les ganes de trobar tornades que encara no s’hagin sentit.

V. F. C. En això ens sorprenem a nosaltres mateixos. Des del principi vam tenir clar que un ‘leitmotiv’ del grup era aconseguir tornades que fossin molt distingibles i que s’enganxessin. ¡Com els polls del pubis!

¿Creuen que la música que se sent per arreu, en general, és avorridíssima?

V. F. C. No, no, tot i que em fan mandra els grups que munten una cançó a partir de la correlació d’idees sense sentit. Hi ha gent que sí que es trenca el cap, com Fernando Alfaro, David Rodríguez amb La Estrella de David o Albert Pla. Quines genialitats.

¿Són un grup per al circuit LGTBI?

V. F. C. Al principi jo pensava que el nostre seria per a un nínxol de públic molt concret, ambient gai, ‘underground’, però ens hem vist compartint escenari amb Miqui Puig, amb Josele Santiago, amb Camela... I amb uns travestis a Sevilla.

T. L. A Albacete, el públic era tot de parelles que podrien ser els meus pares.

V. F. C. Als nostres concerts hi ha un esperit molt obert i de molt respecte. Venen fins i tot ‘heavies’.

¿Pensen en el seu segon àlbum?

V. F. C. Clar, però ara tot va lent. Les nostres cançons van molt lligades als videoclips, i ara fer coreografies és impossible. Però Isabel Coixet ens ha dit que ens vol fer un vídeo. ¡No és broma! Alguna cosa podrem fer.

Notícies relacionades

No em miris, no em miris...

Oriol Broggi presenta un muntatge de ‘La tempestat’ "a l’antiga"

¿I amb qui els agradaria compartir una cançó?

T. L. ¡Amb Estopa! Soc molt fan d’ells, de tots els seus discos. ¡I la meva mare també!