'La lista de los deseos': temps de lleugeresa

El 2007 Rob Reiner va dirigir Jack Nicholson i Morgan Freeman a ‘O ara o mai’, una pel·lícula en què dos malalts de càncer s’escapaven de l’hospital per complir les seves últimes voluntats abans de morir. Aquest mateix esquema, però des d’una perspectiva femenina i colorista, és la que proposa ara ‘La lista de los deseos’, en que el director de ‘Señor, dame paciencia’ i ‘Los Japón’, Álvaro Díaz Lorenzo, compon una ‘road movie’ d’amistat i bons sentiments en què la malaltia es converteix en una raó per viure.

Notícies relacionades

Mor Hermeto Pascoal, «el bruixot» de la música brasilera

Jordi Clos: mig segle divulgant els secrets de l’antic Egipte

Que ningú esperi massa profunditat, tampoc en uns diàlegs que basculen entre «una mamo a l’any, no fa mal» o «dones al poder, me too, el meu cony moreno». El seu caràcter naïf de vegades entendreix i d’altres provoca una miqueta de vergonyeta, tot i que mai arriba als nivells abissals de vergonya aliena que provocava ‘Los Japón’.

A ‘La lista de los deseos’ es mou entre la lleugeresa de les peripècies que emprenen les seves protagonistes (formidable María León) a través d’un viatge ple de trobades, amors i anhels complerts. Llàstima que el conjunt resulti massa superficial, tant en la seva visió de la malaltia com en la de l’empoderament femení, que arriba a la frivolitat quan passa per fer un ‘sinpa’ o tenir com a propòsit ficar-se al llit amb un danès.