25 d’oct 2020

Anar al contingut

IDEES

Anne Carson: bellesa i dolor

Anne Carson: bellesa i dolor

Javier García Rodríguez

En l'excepcional 'La belleza del marido', Anne Carson construeix una resposta a les exigències de la vida: «La vida implica riscos. L'amor n'és un. Riscos terribles»

A l’excepcional llibre d’Anne Carson  ‘La belleza del marido’, la persona es replega mentre el jo femení perd fins i tot el nom fins a quedar convertit en «ella» o en «la dona». I alhora, la veu i la música, la ironia i el dolor, el matís i el detall, l’espiritualitat i el quotidianitat, s’apropien de la lletra d’aquests 29 tangos de què consta aquest assaig narratiu en el qual el llenguatge dubta i es debat entre la insinuació intel·lectual i el desbordament passional.

L’engany dels cossos, l’abandonament inesperat, l’estima irrefrenable, la inaudita Bellesa que aliena els sentits i es transforma en Veritat (darrere de tot, Keats), com a resposta i espai (tot i que el marit afirma que el matrimoni és un «lloc vacil·lant»), l’intent de recuperació del perdut a través de la paraula (tot i que s’afirmi que «la paraula és una ferida») i l’Amor, un Eros agredolç (que, per cert és el títol d’un assaig acadèmic publicat per Carson, especialista en cultura clàssica), que es confon, es barreja i es dilueix en la subjugadora bellesa: «La Bellesa. No és cap secret. No m’avergonyeix dir que el vaig estimar per la seva bellesa».

No es limita al relat d’un matrimoni que es desintegra per les infidelitats del marit. És la descomposició d’una categoria espiritual, d’un concepte filosòfic. És una reflexió mateixa sobre l’ésser-que-estima-i-resisteix més enllà de tota lògica, sobre la veu que es crea per parlar d’ella mateixa en dos temps (la veu es refereix a ella mateixa com a «ella» quan és en passat, o passa a ser un «jo» quan parla en present), sobre la passió que hi ha en l’objectivitat i sobre la necessitat d’objectivitat a l’abordar els assumptes passionals, sobre l’exigència de la mirada irònica per sobre de la realitat més degradada, sobre una història episòdica amb cartes adolescents i classes de llatí, una adolescència de petons humits, una joventut esplendorosa, un festeig no acceptat per la família («Abolir la seducció és la meta d’una mare»), una promesa abandonada el dia del casament, un home que juga sempre al límit i que es juga les últimes monedes del seu amor. Aquest llarg poema és la resposta que una veu desbordada, sobrepassada per l’excés d’existència, lligada de mans en la seva necessitat d’expressar-se, impel·lida a dir («Dir bellesa és veritat i ja n’hi ha prou») com a única escapatòria a l’atzucac del desig, i d’aquesta sobreabundància de l’ésser, sorgeix el poema, la nova paraula creada: «La ficció dona forma al que es vessa en nosaltres».

Entre la reflexió filosòfica, les paraules quotidianes dels éssers estimats, la potència irracional del llenguatge, el recurs als grans relats i abandonar-se a un llenguatge valent (i, de vegades, temerari, on no importa la por del fracàs), Anne Carson construeix una resposta a les exigències de la vida («La vida implica riscos. L’amor n’és un. Riscos terribles»). Limitats a l’imperfecte ordre de la poesia, els dons del món de vegades es resisteixen: «El dolor va romandre./La bellesa no roman».