Aquell vent homòfob

¿Comparacions? Millor evitar-los, però s’ha traçat algun paral·lelisme entre la irrupció de la sida i aquesta Covid-19 del diable, com la ineptitud dels governs en els inicis, l’estigmatització de certs grups i l’heroisme del personal sanitari a primera línia. Sembla que va ser ahir. El primer cas es va detectar a l’estiu de 1981, a Califòrnia, i la primera ressenya, tot just una columneta al ‘San Francisco Chronicle’, parlava d’una «misteriosa pneumònia» que atacava els homes homosexuals. Ja a l’octubre va aparèixer a Espanya un malalt, a l’Hospital de la Vall d’Hebron, si bé encara no es parlava del virus de la immunodeficiència humana (VIH), sinó d’un «brot estrany» de sarcoma de Kaposi. Un altre adjectiu eriçat per a l’inexplicable. Des d’aleshores, la síndrome i les malalties oportunistes que comporta han matat 40 milions de persones al món.

Tot i que la teràpia antiretroviral permet avui que els pacients portin una vida normal, amb tot just una pastilla al dia, un diagnòstic de sida als 80 suposava pràcticament una condemna a mort i a l’ostracisme social per desconeixement. ¿D’on sortia, allò? ¿Una malaltia que s’acarnissava amb gais i heroïnòmans, amb els que utilitzaven xeringues per drogar-se? Hi va haver qui va parlar de «càstig diví». En plena onada conservadora, amb Ronald Reagan i Margaret Thatcher al capdavant, bufava un vent homòfob i se sentia el rum-rum de murmuris malignes, «en el fons s’ho mereixen», pels seus «excessos sexuals», per les seves «perversions». Cada epidèmia posa de manifest les falles socials del moment.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

La indústria de Hollywood, sempre tan conservadora, va jugar a fer del sexe un manicomi aterridor, posant de moda thrillers eròtics, com ara ‘Atracció fatal’ (1987), que advertien l’espectador dels perills de sortir de la norma. En canvi, les seves primeres pel·lícules sobre la sida van resultar toves i passaven de puntetes pels estralls de la malaltia. Al Tom Hanks de ‘Filadèlfia’ (1993) li faltava ràbia.

El més colpidor era el silenci. El primer a atrevir-se a declarar en públic que tenia la malaltia, el 30 de juliol de 1985, va ser Rock Hudson, gran galant del cine clàssic, que va morir dos mesos després. El seu amic Reagan va trigar encara dos anys a utilitzar la paraula ‘sida’ en un discurs oficial, encara que ja havien sucumbit al seu flagell més de 20.000 nord-americans. A partir d’aquí, van canviar les coses. El 1990 van arribar el llaç vermell de Frank Moore per recordar les víctimes i la campanya del ‘Posa-te’l, posa-l’hi’, que va aixecar aquí un rum-rum de sotanes indignades. Després, la mort de Freddy Mercury, una garrotada. En efecte, avui com llavors, ‘The show must go on’.