PERIFÈRICS I CONSUMIBLES
Poetes amb hemorroides
zentauroepp29325390 barcelona 14 04 2015 el dibujante forges presenta su libro 180222091800
En ocasions, a més de veure morts gràcies al meu sisè sentit, o per això mateix, quan llegeixo poemes d’alguns dels meus contemporanis (aquí el gènere gramatical no és excloent), em ve al cap una vinyeta del gran Forges. En aquesta vinyeta, un dels seus personatges masculins –almenys en aparença– que camina afligit i capcot pel que semblen ser els afores d’una ciutat amb prou feines delineada, porta flotant sobre el seu cap un globus com una nuvolada que amenaça tempesta. En el globus es llegeix: «El nostre concepte del món canviaria si coneguéssim el nombre de poetes amb hemorroides». Forges no estava cec i, en el seu trasbalsat ‘nonsense’ quotidià, tenia una fina intuïció per a les coses de la vida, tot i que no és descartable que disposés de coneixements que a mi se m’escapen o de més temps que el que em deixa a mi la preparació de, diguem-ne, uns lloms de salmó a la papillota. Potser Forges coneixia de primera mà les investigacions sobre l’afer de l’erudit Ruscus Llorens®.
Es tracta de reconèixer en el poeta un ésser d’aquest món tan poc glamurós, amb les seves misèries quotidianes i les seves diminutes alegries
M’imagino que es tracta, suposo, de posar les coses al seu lloc, de veure-les en la seva justa mesura, de concedir-los el seu valor hic et nunc, de reconèixer en el poeta un ésser d’aquest món tan poc glamurós, amb les seves misèries quotidianes i les seves diminutes alegries, excels i sublim sense voler-ho, roí i infinit per poc que es descuidi. Ni un de menyspreable, desferra d’homes, home de dolors, farcit d’injúries (per Isaïes 53), ni el pagat de si mateix i envejós gran poeta americà del relat de DFW ‘La muerte no es el final’ que fa gala d’un sobrepès moderat en el seu banyador negre Speedo mentre llegeix la revista ‘Newsweek’ a l’hamaca de la seva piscina, ni el poeta de Strand que vaga pels llocs desitjant estar viu una altra vegada, ni enginyer del vers ni obrer, ni hiperlíric, perquè el món ho ha fet així, ni amb les seves sobres completes a deshora, ni un tagarot de Covarrubias («‘hay algunos poetas tagarotes/apenas imagino cómo vuelan’», va dir Lope), ni santa ni pecadora sense remei, ni enganxada al terra amb l’esparadrap de l’anodí ni deixada de la mà de qualsevol déu. Amb la pomada de la humilitat sempre a punt. I lliures.
Però això només m’ho imagino. Com em va dir Alejandro Basteiro: «No t’enredis i acabis amb uns poetes a la papillota entre les mans, que el paper de plata és de lírica problemàtica».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
