PERIFÈRICS I CONSUMIBLES
Barthes i tretze (o més)
Des de Barthes, més o menys, l'autor sembla mort, però potser només està de 'parranda', com el mort viu de Peret
lainz43455024 cul01 nueva york ee uu 22 05 2018 fotograf a de archiv180526200326 /
El 2012 Philip Roth va llegir a la Viquipèdia l’entrada relativa a la seva novel·la ‘La marca de l’home’. Al comprovar que pràcticament totes les dades allà recollides eren errors, xafarderies o directament mentides, va exigir a través dels seus representants que es corregissin totes les informacions falses. La resposta del Wikipedia Administrator va ser que el mateix Roth no era una font del tot fiable. Més o menys: «Accepto el seu punt de partida que l’autor és la màxima autoritat sobre la seva pròpia obra, però necessitem fonts secundàries». ¡Flasca en tota la boca! Aquest ‘administréitor’, com un ciborg sentimental, li va deixar anar un «‘¡Sayonara, baby!’» o un castís «‘Que si quieres a Roth, Catalina’». Només li va faltar allò d’Umberto Eco que l’autor «s’hauria de morir després d’haver escrit la seva obra. Per aplanar-li el camí al text». Des de Barthes, més o menys, l’autor sembla mort, però potser només està de ‘parranda’, com el mort viu de Peret. I ja hem trepitjat les arenes movedisses del text (o no) de Foucault: «¿Què és un autor?»
Des de Barthes, més o menys, l’autor sembla mort, però potser només està de ‘parranda’ com el mort viu de Peret
L’autor està i no està en Cervantes i en Avellaneda. En Borges, Fernández Mallo i Pierre Menard. En les ‘Imposturas’ de Banville. En la novel·la de David Lodge ‘El autor, el autor’, en autoficcions més o menys celebratòries, en diaris anodins, a ‘El móvil’ de Cercas que el cineasta Martín Conca va convertir en la pel·li ‘El autor’. En les novel·les de Gilbert Adair i John Colapinto. L’autor l’aclamen en el teatre perquè saludi des de l’escenari. Li fan cançons com ‘Que salga el autor’, de Chico Novarro (AKA Bernardo Mitnik). De ser autor, en sap molt, Salinger. De ser autora, en sap molt, Elena Ferrante. I també Casas Ros, que és i no és un enigma. De ser autor de(con)struït, en sap, Woody Allen. De ser autora amb espai propi, en sabia Virginia Woolf a totes hores. I Emily Dickinson.
Estudioses de prestigi com Meri Torras i Cristina Gutiérrez Valencia han escrit pàgines molt intel·ligents sobre l’autor i l’autora, sobre l’autoria i l’autoritat. El seu ser i no ser. El seu estar. La seva intenció. És una qüestió d’identitat, presència, veu, espai. I també de pasta. «El seu autor, ja el saps; el preu del llibre, no l’ignores», li diu Quevedo al lector en els preliminars d’‘El buscón’. Així que, busqui, compari, i si troba alguna cosa millor, compri-ho. És l’ou de Colom.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
