Això d'escriure

En un dels relats recollits per Borges i Bioy Casares (‘mon semblable, mon frère’) en la seva antologia ‘Los mejores relatos policiales’ (1951), pot llegir-se una frase en què un personatge afirma: «‘Dime una frase de diez o doce palabras [...] y te armaré una cadena de conclusiones lógicas que ni soñaste al construir la frase». El relat es titula ‘Nueve mil millas bajo la lluiva’ i el seu autor és Harry Kemelman. Sempre he llegit aquesta frase amb la prevenció de no saber ben bé si era un elogi de la lògica dels possibles narratius (Bremond i d’altres, ja ho saben), una lloança de l’escepticisme o, simplement, una mostra de la inanitat de l’escriptura, per a uns, o del seu valor, per a d’altres.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Escriure és perquè sí. El que escriu va a l’escriptura amb aquestes 10 o 12 paraules –són sempre les mateixes, venen des del recòndit origen de la nostra espècie‒ com un Arquimedes amb la ‘hybris’ desencadenada, dient «doneu-me 10 paraules i mouré el món». L’escriptura es converteix en un descampat en què algú ha col·locat un cartell que diu: «prohibit tirar-hi flors i runa», però en el qual s’aboquen, amb dissimulació, les restes del treball de decoració d’interiors i del projecte d’arquitectura que el va sustentar, i els sotsobres complets (ho va dir Krahe) de la ment pura i excelsa d’aquell Charlie Kaufman que tots portem dins tractant d’adaptar el nostre propi guió i el món real, «‘the fucking real world’», del seu irat fals Robert McKee, i els excessos del jo (dividit, disseminat, múltiple) amb les càrregues de la història, «‘esa gran puta’», com va dir Jesús Munárriz en un vers.

L’escriptura és una forma de resistència. Després, la circulació social d’aquesta escriptura, la literatura com a espai de cultura, va testant en cada un, com una assignatura sempre per aprovar, aquesta resistència de materials fins a convertir-nos en perifèrics o consumibles, d’alguna manera un eco d’aquells pretèrits apocalíptics i integrats. Escriure per contagi, escriure per al lector amb mascareta, fer una literatura infecciosa. Salvar(-se), d’alguna manera. Com va pretendre DFW, com fa Lorrie Moore. Bradbury deia que cal llançar-se des del precipici i que les ales es vagin construint a mesura que un cau. S’ha de donar a la mà i a la boca el plaer de poder equivocar-se. Això ja ho dic jo.