'La canción de los nombres olvidados': una melodia desafinada

El nou treball de François Girard acompanya Martin (Tim Roth), un investigador aficionat que intenta descobrir què va ser del seu amic de la infància, un violinista jueu que va desaparèixer dècades enrere quan estava a punt de fer el seu primer recital; i per tant, podria ser descrita com una història de detectius si no fos perquè no hi ha indagacions, sinó tot just una sèrie de trobades casuals i afortunades l’objectiu de les quals és proveir de context una sèrie de ‘flashbacks’ i aplanar el camí cap a una reconciliació suposadament climàtica.

Mentre combina present i passat per mostrar com es va formar aquesta amistat, la pel·lícula acumula un grapat de moments emocionalment intensos, com un duel de violins en un refugi antiaeri o una reunió que desencadena sentiments massa temps latents. No obstant, al llarg del metratge la relació central es mostra inerta i incapaç de generar empatia, i no ens ofereix cap reflexió de relleu sobre els seus assumptes de capçalera –la pèrdua, l’abandonament, la religió, la música, l’Holocaust–, sinó només observacions vanes i gestos buits. I la pel·lícula en el seu conjunt peca d’una apatia dramàtica similar, perquè la seva trama és plena d’inconsistències, les revelacions que la vehiculen són obvietats i el seu misteri no és realment un misteri. Per quan arriba el retrobament entre els protagonistes, no queden justificats ni els esforços de Martin per provocar-lo ni el temps i la paciència invertits per l’espectador.