21 febr 2020

Anar al contingut

CRÍTICA DE LLIBRES

'Enfermos antiguos': començar a ser el que un és

Vicente Valero ha trobat una estratègia d'escriptura per recordar la seva infància amb què resol amb escreix el desafiament

Domingo Ródenas de Moya

'Enfermos antiguos': començar a ser el que un és

El llibre de records infantils planteja, com a producte literari, un desafiament tan lògic com paradoxal: la importància que per a l’autor pot comportar aquest busseig en la seva primera memòria acostuma a ser proporcionalment inversa a l’interès del lector, sotjat pel tedi i el corc de la inanitat. És natural que la bromosa infància del descobriment del món constitueixi, com va dir Rilke, la pàtria veritable de l’autor, a la qual es complau a tornar, però no ho serà una mica també dels seus lectors si l’escriptor no esquerda el cercle de la mera recreació egocèntrica, elevant les anècdotes i experiències rememorades a categoria general, és a dir, universalitzant-les.

Vicente Valero ha trobat en el gest retrospectiu una estratègia d’escriptura generacional a través de la qual ha resolt amb escreix aquest desafiament. Li va funcionar bé en ‘Las transiciones’ (2016) i, amb un altre enfocament, li torna a funcionar en aquests ‘Enfermos antiguos’, que es remunten cap als primers 70, sense sortir de l’escenari d’una vida eivissenca d’aire provincià, encara no envaïda pel turisme. Afortunadament, Valero no es limita a enfilar aleatòriament records dispersos (una via que convoca el badall), sinó que ha escollit una activitat social concreta, la de visitar els malalts, com a fil conductor. Enfila successives visites (amb la seva àvia, amb la seva mare) a malalts de tota mena, lleus o greus, animosos o taciturns, que són sovint el centre de tota una reunió social. El doctor i el capellà, les veïnes i els parents, els companys d’escola i les seves suggestives germanes poblen aquest escenari i brinden primeres experiències i cavil·lacions a un nen que volia ser metge de gran.

Amb subtil humor, Valero recorre l’enfilall de visites a aquests malalts de la seva infància com una pràctica no tant de caritat com de sociabilitat antiga i, alhora, en el revers del seu relat, dona a entendre com la vocació de metge es va anar debilitant fins a ser substituïda per una altra de ben diferent, la dels llibres i l’escriptura. Valero conta de manera el·líptica com va començar a ser qui és i, ja que venç en el desafiament al qual m’he referit, també explica com els qui vam néixer en els anys 60 vam començar a ser els qui som.

ítem

Enfermos antiguos

Vicente Valero

Periférica 

144 pàgines

15,75 euros