Devendra Banhart: «Reso perquè Maduro surti del poder»

Devendra Banhart, el trobador que, amb àlbums com ‘Rejoicing in the hands’ (2004), ‘Niño rojo’ (2004) i ‘Cripple crow’ (2005), va encapçalar l’ona del weird folk o folk neopsicodèlic nord-americà, ha assentat la seva carrera més enllà de l’efecte sorpresa, com certifica el seu recent ‘Ma’, el disc que porta aquest dijous a Razzmatazz, dins del Cruïlla Primavera, concert amb les entrades esgotades. Banhart parla amb aquest diari en el seu fluid castellà d’accent veneçolà, influx de la seva mare i de la seva infància, transcorreguda a Caracas.

¿Quines sensacions li està transmetent la posada en escena de ‘Ma’?

Coneixem les cançons molt bé i això ens permet disposar d’un espai per improvisar, i aquesta improvisació és una aventura, perquè de vegades no funciona i és un desastre, i de vegades ens porta a llocs nous. Té a veure amb l’energia de cada escenari. No sabem el que passarà. Ens fa por i ens inspira alhora.

Això, ¿sempre li ha passat o és una cosa nova?

Em passa més ara, perquè conec el meu instrument una miqueta millor. Ja fa 20 anys que toco i tinc un grup en el qual tots saben tocar menys jo. Així que és perfecte.

¿No es considera un músic amb totes les lletres?

No em considero res en particular.

El títol del disc, ‘Ma’, al·ludeix a ‘mare’ però també és una paraula japonesa.

‘Ma’ en japonès és una paraula filosòfica que significa ‘espai’, i això em va donar una direcció al disc. L’espai, en la música, és el silenci, que equival a la pàgina en blanc, i el so és la manera en què l’omplim.

¿Creu que avui la música està massa plena de notes, sons o pistes de producció?

Tenim una tendència a omplir tot l’espai, i jo mateix encara no he aconseguit utilitzar-lo de la manera que jo vull. I el silenci és tan important com les notes. L’espai entre les notes és fonamental. El disc el vam començar a gravar a Kyoto, en un temple budista, però en general té més a veure amb Veneçuela que amb el Japó. És una expressió de gratitud a la música, perquè el món mai va ser un lloc bo, de pau, ni paradisíac. Sempre hi ha hagut horror, i la meva vida es tornava també fosca, però de sobte em vaig adonar que sentia música, admirava l’art, i m’interessava perquè m’obria la perspectiva. La música és un lloc de refugi maternal.

¿Acusa el pessimisme que s’adverteix en la geopolítica?

Especialment la situació a Veneçuela, i sempre la del Tibet, que continua sent d’una gran injustícia. El món es posa fosc, i clar que m’afecta. En aquest moment només puc resar. Reso perquè Maduro, d’una manera que no sigui agressiva, ni violenta, surti del poder. Crec que difícilment passarà, perquè cap dictador admet ser-ho i renuncia al poder, però pregària per això, perquè tingui un momentet de consciència i vegi que això ha de canviar, perquè la gent s’està morint. Però Rússia i la Xina i Cuba estan amb Maduro, i Europa està amb Guaidó. Jo estic amb Guaidó, però la situació és complicada i no té res a veure amb els veneçolans.

¿Li inspira més confiança Guaidó que Maduro?

Respondre aquesta pregunta és una bogeria per a mi. Però Guaidó està intentant fer el que pot i em sembla que té molt coratge. Si va a Caracas, veurà que l’energia, la vibració, estan reprimides; és una cosa que se sent en l’ambient. Ho fa la dictadura. Si no s’ha viscut en una dictadura, es pot entendre. És una experiència, una cosa física. El combustible és la por, i això em dona moltíssim coratge. Per això sento respecte per Guaidó. Però les persones s’haurien de comportar com a humans, tot i que sé que sona naïf. Soc un idealista, perquè crec que els polítics s’han de comportar com a humans, i els humans, com a cors.

«Quin percentatge de gent amb gana / és necessària perquè alguna cosa canviï», es pregunta a ‘Abre las manos’, una cançó en castellà.

En aquest àlbum li canto a la meva mare, Veneçuela, que està patint tant i no la puc ajudar, perquè soc el fill, soc un nadó.

Al disc és present el relleu generacional, el trànsit de pares a fills, una consciència del cicle vital.

De cercle, sí, tot sempre canviant. Per a mi es manifesta cantant de coses que de veritat em fan por, que són les que no vull explorar i les més interessants i fins i tot divertides.

¿La mort?

El gran misteri de la nostra mortalitat, i l’experiència de continuar viu després de perdre persones que eren literalment la teva família, la família que tu esculls. Aquests amics amb els quals tens una connexió més ‘kàrmica’ i que sents més com la teva família que la teva família pròpia. Perdre’ls et deixa orfe, i aquest dolor és interessant, perquè tothom el coneixerà, i la gent que no el coneix i la que el coneix miren d’ajudar-se, però en veritat és un dolor íntim.

Haver crescut a Veneçuela, ¿l’ha fet més conscient que la música és més gran que el pop i el rock anglosaxons?

Tot això em va portar molt dolor, perquè jo venia de Veneçuela i no era totalment nord-americà, i no em sentia acceptat, i em vaig sentir en una espècie de llimbs. Em va doldre molt, però poc temps després vaig pensar: «¡Quin gran regal, tenir els peus en diferents mons!».

Deia que va gravar en un temple de Kyoto. ¿Què l’atreu de la cultura tradicional japonesa?

Que és una cultura transpersonal. Hi ha tanta dignitat, i tanta delicadesa, i elegància, en les coses més simples, com comprar un paquet de xiclets, o les més altes, com la cerimònia del te. Hi ha tanta atenció al detall, però no té res a veure amb tu: és transpersonal. Ets en un món on tot es converteix en art, en una manera de comunicar, en una oportunitat per ser present, i aquesta presència... no es troba al nostre món. Perquè nosaltres vivim en un món en el qual tot és distracció: a l’ascensor sona música, al restaurant se sent techno, als carrers t’estan intentant vendre mil coses. Al Japó hi ha molta distracció també: l’encreuament de Shibuya, a Tòquio, és un ‘supermón’ on tot és «mira, mira, mira, compra, compra, compra...». Però en la seva cultura hi ha una tradició d’estar presents i de fer amics amb el silenci que em sembla increïble i molt rara en aquest món.

‘Kantori ongaku’, ¿té alguna cosa a veure amb la Yellow Magic Orchestra?

Haruomi Hosono, de la YMO, que és un gran heroi meu, té una cançó que és tota en japonès excepte una part en anglès que diu les paraules «country music», i jo, com un homenatge molt subtil, vaig fer aquesta cançó en anglès excepte aquestes paraules, que signifiquen el mateix, «música del camp». Això és tot, perquè la cançó no té res a veure amb la YMO.

A ‘Will I see you tonight?’ intervé Vashti Bunyan, una cantautora britànica que després del seu primer àlbum, de 1970, avui de culte però al seu dia ignorat, ha desaparegut durant més de tres dècades de la mirada pública. ¿Li inspira pensar que la música pot no ser-ho tot i que podria tenir una vida al marge seu?

És interessant, però no ho sé, perquè per a mi, des de jovenet, sempre va ser important escriure almenys una cosa cada dia. He tingut altres llocs de treball: he treballat a Starbucks, he rentat plats i he estat reposant productes en un supermercat, però continuava escrivint cada dia. Quan escric em trasllado a un altre món. Quant a Vashti, és per a mi l’arquetip de la saviesa materna a partir de la idea filosòfica de trobar la força en la teva vulnerabilitat. És una persona tan forta que troba així la seva fortalesa. Quan jo començava i tot eren rebutjos, tenia Vashti per consolar-me. Era com una mare musicalment, i després es va convertir en la meva amiga. I que bé que continuï escrivint i que la gent ho apreciï. És tan estrany, això... És com el que passa amb Kendrick Lamar: tan, tan famós, i tan increïble. És molt estrany. Gairebé mai passa. La gent s’adona que aquí té autèntiques joies.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Bocelli il·lumina el Sant Jordi

‘Ma’ és un disc d’ambient càlid i acollidor. ¿Com espera arribar als seus oients en un club com Razzmatazz?

Gràcies. Quan un toca, que la gent parli molt no és el millor del món, encara que quan ningú parla també és una casa estranya: et sents nu. Nosaltres disposem de molt repertori i la selecció té a veure amb l’energia del lloc on toquem. La gran feina és estar oberts a l’energia que arriba de la gent, si és malenconiosa, tranquil·la, o pura rumba i festa, que és quan toquem cançonetes per ballar una miqueta.