Billie Eilish, Janelle Monáe, un Joaquin Phoenix emotiu...: els supermoments dels Oscar

«Va ser el millor dels temps, va ser el pitjor dels temps», podríem dir, parafrasejant a Dickens, sobre la 92a cerimònia d’entrega dels Oscars. Cada vegada que Bong Joon-ho va pujar a l’escenari, era inevitable deixar anar una rialladeta fluixa, caure en el més joiós descrèdit i estimar els Oscar. Fora d’això, va ser una altra gala interminable, en la qual números musicals gairebé sempre d’una èpica desubicada van inocular la somnolència i la vellesa prematura en l’espectador. Com bé es va assenyalar a Twitter, arribem a aquesta gala amb el cutis de Baby Yoda, però acabem arrugats com el Yoda més canònic. Aquí salvem alguns moments.

---

Janelle Monáe i la seva col·lecció de favorites  

 

Per segon any consecutiu, la cadena ABC i l’Acadèmia de Hollywood van convenir prescindir d’un amfitrió, en principi per fer la gala més àgil i breu, el que resulta en més globus oculars, i anuncis més cars. Els agradaria que la gala quedés per sota de les tres hores, però la d’ahir va arribar als 215 minuts, dotze més que la del 2019.

Per segon any consecutiu, la gala va començar amb un número musical, que va superar en tots els sentits al protagonitzat pels Queen d’Adam Lambert. Vam tenir a l’artista de R&B futurista Janelle Monáe fent de Mr. Rogers (la icona de la tele infantil que interpreta Tom Hanks a ‘Un amigo extraordinario’) i liderant després una ‘troupe’ amb ‘looks’ inspirats en pel·lícules injustament oblidades per l’Acadèmia, entre elles ‘Yo soy Dolemite’, ‘Nosotros’ o ’Midsommar’. És com si haguessin donat carta blanca a Monáe i ella hagués dit: «No m’importen els vostres vots, aquesta és la meva col·lecció de favorites».

---

El riure infantil de Bong Joon-ho

Potser va ser el clip més compartit i comentat de la nit a les xarxes: mentre Han Jin-won, el seu company en l’escriptura de ‘Parásitos’, agraïa aquest Oscar al millor guió original, Bong Joon-ho romania en un discret segon pla, com si estigués sol a l’habitació; mirava fixament l’estatueta i començava a riure incrèdulament. No, no era el riure cínic d’algú sorprès per rebre un premi d’un sistema oligàrquic i capitalista per la seva pel·lícula antioligàrquica i anticapitalista. Era pura, plana, infantil emoció.

---

Eminem, 17 anys després

No cal que treguin la calculadora: no, aquest any no es compleix cap aniversari rellevant de ‘8 millas’, aquesta mena de ‘Rocky’ hip-hop (bé, Rocky perdia) amb Eminem interpretant una versió ficcional de si mateix. La invitació al raper per interpretar ‘Lose yourself’, tema principal del film, va ser una decisió tan arbitrària i encertada com el pupurri sobre l’ús de temes pop en el cine que la va precedir. La cançó va aconseguir despertar (una mica) de la letargia d’esfinx a Billie Eilish, i també a Idina Menzel, o al nou nòvio de Brie Larson. Eminem arreglava així, de passada, la seva relació amb l’Acadèmia: quan el tema va rebre l’Oscar el 2003, el raper va passar d’actuar perquè l’obligaven a fer una versió censurada.

---

El discurs de Joaquin Phoenix

Notícies relacionades

Guanyadors dels premis Oscars 2020: llista completa

Oscars 2020: 'Parásitos' fa història i conquista el premi a la millor pel·lícula

Segons alguns rumors força fundats, Brad Pitt no es marca ell sol aquests carismàtics discursos, sinó que, com a polític massiu tradicional, en paga d’altres per escriure les seves paraules. Sempre ens quedaran discursos com el de Joaquin Phoenix, una diatriba òbviament no escrita per altres i òbviament no gaire assajada, en la qual es va dedicar bàsicament a recordar-nos tot el que va malament del món: massa racisme, massa egocentrisme, massa poc veganisme... I segueix (seguim) trobant a faltar el seu germà River.

---

El ‘Yesterday’ de Billie Eilish

Cantar fort no és cantar bé. És només cantar fort. Les veus no sedueixen només per la seva potència, sinó pel seu carisma. Posant banda sonora al sempre temible segment ‘In memoriam’ (temible pels morts que descobreixes i pels que se solen deixar), Billie Eilish es va marcar un ‘Yesterday’ (The Beatles) virtuós però gairebé xiuxiuejat, ben acompanyada pel seu inseparable germà Finneas al piano. I alguna cosa ens diu a molts que el pròxim any tornarem a veure-la al Dolby Theatre, aquesta vegada cantant el tema de la pròxima de 007. Si Sam Smith va poder actuar i fins i tot guanyar amb l’anodina ‘Writing’s on the wall’ de ‘Spectre’, Eilish hauria d’estar ja buscant un forat per al seu Oscar.