Fernando Trueba: «Bebo va portar una vida tremenda»

Gràcies a Bebo Valdés, el director Fernando Trueba es va convertir en productor musical. I va guanyar set premis Grammy. No obstant, malgrat els reconeixements, per a ell l’únic important és haver fet un grapat de discos amb el gran pianista i compositor cubà.

Ara Universal Music i Calle 54 Records, el segell discogràfic fundat per Trueba el 1999, llancen el ‘box set’ ‘Bebo de Cuba’, que inclou els àlbums remasteritzats ‘El arte del sabor’, ‘Suite cubana’, ‘El solar de Bebo’, ‘Beautiful music’, ‘Bebo’ i ‘Juntos para siempre’, així com el disc de temes inèdits ‘El cajón de Bebo’. A més, el documental ‘Old man Bebo’, de Carlos Carcas, i un llibre exclusiu de 100 pàgines ple de fotografies i textos.

«Ja tocava; de fet, anem amb retard perquè tots aquests discos estaven esgotats, no es podien aconseguir i volíem reeditar-los amb carinyo. Una vegada Bebo em va dir que el més important era que, quan ell no hi fos, la seva música s’escoltés. Així que em sentia amb la responsabilitat de fer-li un homenatge», explica Fernando Trueba.

Trueba va conèixer Valdés arran de la gravació del documental ‘Calle 54’ i el pianista es va convertir en una de les persones més importants de la seva vida. Del 2000 al 2007, el que ell anomena els seus «anys Bebo», la col·laboració entre tots dos va ser molt fructífera. Pel·lícules, discos, viatges, projectes que van suposar una segona joventut per al músic, que ja traspassava la barrera dels 80 anys. «Bebo va portar una vida tremenda. Mai el vaig sentir parlar ni de por de la mort ni de religió. Disfrutava de cada minut de la seva vida amb alegria per molt vell que fos».

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Trueba sempre va ser un gran aficionat al jazz, sobretot a l’estil hard be bop i a autors com Lee Morgan, Hank Mobley o Sonny Rollins. Però, com deia Jelly Roll Morton, «el jazz té un element llatí des que es va inventar». Així que molt aviat es va apassionar pels sons cubans. «El jazz em fa feliç perquè l’art sense improvisació no és art. Pots tenir un text, un guió, però hi ha d’haver un moment en què t’has d’atrevir a aixecar els peus de terra i posar-te a volar, encara que et trenquis el cap».

En el cine, Trueba intenta aplicar aquests postulats, tenir una partitura molt sòlida i deixar-se endur per la posada en escena. També és el que ha intentat fer a la seva última pel·lícula, l’adaptació de l’emocionant novel·la d’Héctor Abad Faciolince ‘El olvido que seremos’, basada en l’assassinat del pare de l’escriptor a Colòmbia a finals dels 80 i que s’estrenarà amb probabilitat en la ‘rentrée’ tardoral.