24 febr 2020

Anar al contingut

ENTRE LA FICCIÓ I LA REALITAT

Un Bultó porta a la novel·la la història de la seva família durant la guerra civil

Rafael Tarradas, net del fundador de Bultaco, cosí de Sete Gibernau i nebot de l'aventurer Álvaro Bultó, debuta com a escriptor amb 'El heredero'

Anna Abella

Un Bultó porta a la novel·la la història de la seva família durant la guerra civil

Diu Rafael Tarradas Bultó (Barcelona, 1977) que no li molesta que li preguntin per la seva famosa i nombrosa família –«n’estic orgullós, som una pinya»– tot i que sap que «això desvia l’atenció del llibre». Llibre –‘El heredero’–, la seva primera novel·la, que fa mesos va penjar a Amazon sense encomanar-se a cap editorial abans de rebre la trucada de l’editora d’Espasa Rosa Pérez per publicar-la. Història que sorgeix precisament de la que va viure el clan familiar durant la guerra civil i està ambientada en part a la masia Sant Antoni, al Baix Penedés (Tarragona), entre les parets de la qual, plenes de records, mobles, retrats i fotos que semblen parlar d’un passat en el qual ja eren membres destacats de la burgesia catalana, l’autor acull per un dia la premsa.

Cosí de l’expilot Sete Gibernau, en un apart Tarradas recorda amb afecte el seu oncle més aventurer, Álvaro Bultó, mort el 2013 als 51 anys practicant paracaigudisme extrem. «L’Álvaro tenia mil nòvies i totes parlaven bé de l’ell», somriu el net de Paco Bultó, el fundador de les marques de motos Montesa i Bultaco, l’herència de les quals perviu a la masia, envoltada de circuits on aprenen aspirants a pilot en colònies infantils. La novel·la no tracta d’això, que després d’uns inicis el 1909 se centra en la guerra civil; tampoc d’un altre episodi tràgic sobre el qual no es mossega la llengua: la mort, el 1977, del seu besoncle, el ric empresari José María Bultó Marqués, a l’esclatar la bomba que el grup terrorista Exèrcit Popular Català [Epoca] li va adossar al pit. «Jo vaig néixer aquell any. Va ser una cosa horrorosa, tremenda. Però més ho és que qui va entrar a casa seva, li va posar la bomba i el va matar, Carles Sastre, un exconvicte que també va matar els Viola [l’exalcalde de Barcelona i la seva dona], avui es passeja de la mà del president de la Generalitat i pel Parlament i sents que és la ‘gran reserva de l’independentisme’», lamenta Tarradas sobre l’actual líder del sindicat independentista català Intersindical CSC i exmembre de Terra Lliure que es va beneficiar de l’amnistia de 1977, tot i que després va ser condemnat i va complir 11 anys de presó.

L’espia i la monja de clausura

Tarradas va utilitzar per a la novel·la els relats que els seus avis li van explicar sobre la guerra i, tot i que calcula que el llibre té un 20% de veritat i un 80% de ficció i ha canviat alguns noms, hi detalla molts paral·lelismes amb les famílies Bultó Marqués i Sagnier reals: «La fugida de la masia Sant Antoni a l’esclatar la guerra», per temor de ser assassinats per milícies anarquistes que anaven a la recerca de religiosos, rics i falangistes; com «les dones de la família van ocultar les seves joies sota la seva roba»; com un dels germans, que es faria espia dels nacionals, «no va pujar a l’avió que des del Prat els portaria a San Remo perquè volia buscar una germana monja de clausura»; com a l’àvia Sagnier, que «era molt amable i educada però també molt altiva i esnob», la va alertar el forner que anaven contra ells i aquesta va dir als seus fills «agafeu el rosari i el raspall de dents i anem-nos-en», o com el capellà de la masia es va ocultar durant el conflicte a la pròxima cova de l’Avenc, per la qual, ensenya l’autor, només es podia entrar per un petit forat al sostre.  

«Jo no tinc bàndol, no he viscut amb Franco ni en guerra. Hi va haver morts i afusellaments en els dos bàndols, al llibre parlen els personatges de cada bàndol. Quan Franco va entrar a Barcelona molts van sentir eufòria, o alleujament perquè significava el final de la guerra, però no oblidem que d’altres estaven sortint per la frontera cap a l’exili», diu, recordant que els seus avis materns eren republicans, tot i que els paterns recuperessin les seves propietats després de la victòria nacional.

«La guerra és el fracàs de l’home. Ningú guanya, tots perden»

«La guerra porta la gent al límit i treu el pitjor i el millor que un porta dins. És crueltat, és sang, és horror. Es tracta de qui pot mantenir la humanitat quan el món es torna boig. No entenc que en les guerres el món s’aturi per destrossar-ho tot. A la guerra ningú guanya, tots perden. És el fracàs de l’home», lamenta l’autor, que porta una agència de comunicació i es prodiga en el grup de les models Paula Echevarría i Eugenia Silva. 

«S’ha d’aprendre de la història i per això se l’ha de conèixer –opina sobre la memòria històrica–. Però no podem traslladar els problemes del 36 a l’actualitat. La ferida de la guerra civil tarda a cicatritzar i cal solucionar coses com els morts a les cunetes, però també cal mirar cap endavant i no encallar-se en el passat».