27 set 2020

Anar al contingut

EL LLIBRE DE LA SETMANA

'La panerola': la política dels insectes

Ian McEwan ha ordit una faula urgent sobre el 'brexit' en un llibre breu, oportú i oportunista,

Sergi Sánchez

'La panerola': la política dels insectes

FERRAN NADEU

Sabíem que, en realitat, Gregor Samsa sempre havia sigut un escarbat que va somiar ser un home, però que un dia es despertaria coneixent la crua realitat sobre el seu estat. No hi ha son ni vigília a ‘La panerola’, només una intensa ressaca, un mal de cap ideològic, el que produeix dir les seves coses pel seu nom. Un escarbat sempre serà un escarbat, sobretot si s’assembla a Boris Johnson. Aquí no hi ha la tragèdia de la negació de l’obra de Kafka, perquè McEwan, que no és principiant en la tasca de reinterpretar clàssics intocables –Joyce a ‘Dissabte’, ‘Hamlet’ a ‘Closca de nou’–, ha escollit el camí de la sàtira urgent, i la metàfora en qüestió no va molt més enllà d’invertir la premissa kafkiana sent literal en els seus dards enverinats. El Primer Ministre britànic és un escarbat que s’ha reencarnat en home, igual que el seu Gabinet. Això és, la classe política que defensa el ‘brexit’ no és més que un conjunt d’insectes que ni tan sols podem trepitjar, perquè són massa grossos, fan olor d’alcohol d’alta graduació, porten la camisa a mig cordar i sempre van despentinats.

 Com deia Seth Brundle a ‘La mosca’ de David Cronenberg, no hi ha res més cruel i brutal que la política dels insectes, tot i que els de McEwan es comporten com bergants ordint la broma pesada definitiva. La troballa més enginyosa d’aquesta novel·la breu, oportuna i oportunista, potser és la seva desviació distòpica en forma de delirant teoria econòmica que certifica la validesa d’aquest món invertit, d’aquesta casa de bojos en la qual sembla que s’ha convertit el Regne Unit des que el ‘brexit’ va guanyar el seu famós referèndum. Parlem del que McEwan denomina «reversionisme» i que bé podria servir com a eix argumental d’un episodi de ‘Black Mirror’. La solució perquè el país no depengui dels que havien sigut els seus aliats econòmics és invertir el flux de l’economia: és a dir, que els treballadors paguin per la seva ocupació i que l’Estat els pagui per consumir.

És mèrit de McEwan abraçar el potencial de la seva premissa fins a les últimes conseqüències, fins i tot sabent que hi ha una cosa molt òbvia en la seva formulació. Quan, en el discurs triomfalista de Jim Sams, que així es diu el nostre Primer Ministre blatodeu, s’adreça als seus col·laboradors, les antenes negroses ben esmolades, i diu que no és fàcil ser ‘Homo sapiens sapiens’ perquè «els seus desitjos estan sovint en pugna amb la seva intel·ligència [...] a diferència de nosaltres, que formem una totalitat», la novel·la ha posat totes les cartes sobre la taula. Amb l’elegància habitual de la prosa de McEwan –amb una cella vagament aixecada i un somriure oblic, autoconscient– col·loca un petard en el 10 de Downing Street perquè la ‘intel·liguèntsia’, britànica i comunitària, s’adoni que el ‘brexit’ no només és un disbarat sinó que està tramat pel pitjor de cada casa, aquesta espècie que porta colonitzant la Terra des de fa 300 milions d’anys, que sobreviuria a una guerra nuclear, que és gregària fins a morir i que se sent com a casa en una muntanya de merda.

ítem

El escarabajo / La panerola 

Ian McEwan 

Traducció: Antonio-Prometeo Moya / Ricard Vela

Anagrama 

127 pàgines

17,90 euros