Crítica de 'Bad boys for Life': més que un reciclatge

Es miri com es miri, el món no necessitava aquesta pel·lícula. I és possible, tot i que no del tot probable, que aquest sigui el motiu pel qual Michael Bay –que en ‘Dos policies rebels’ (1995) va donar a conèixer les seves senyes d’identitat estètica i a ‘Dos policies rebels 2’ (2003) les va exagerar fins a acostar-les involuntàriament al terreny de la paròdia– ha decidit no situar-se rere la càmera en aquesta tercera ocasió. I, en tot cas, ni els fans acèrrims de la saga l’haurien de trobar a faltar perquè els seus successors al lloc, els belgues Adil el Arbi i Bilall Fallah, es mostren francament hàbils barrejant la comèdia amb el drama –en ocasions en la mateixa escena– i el desenvolupament de personatges amb l’orquestració de grans coreografies d’acció.

És en aquestes últimes, i en la seva tendència a traspassar la frontera que separa el creïble de l’absurd, que el parentiu entre ‘Bad Boys for Life’ i les seves pel·lícules predecessores queda especialment clar. Per les altres coses, Arbi i Bilall no dubten a agafar préstecs de ‘Fast & Furious’ –és just, considerant que aquella sèrie no existiria sense haver tingut aquesta com a model–, ni en joguinejar amb els tics estètics popularitzats per Bay amb certa voluntat subversiva. I en el procés, sense necessitat de prendre’s a si mateixa seriosament, la pel·lícula aconsegueix carregar els personatges amb més envergadura emocional de la que mai abans havien tingut, i fer-nos empatitzar amb les seves inquietuds sobre la seva vellesa, la seva finitud i l’incert lloc al món que ocupen tant ells com la saga a la qual pertanyen.