La Catalunya vençuda de la guerra civil: el paisatge després de la batalla

A doble pàgina impacta una imatge aèria d’un petit poble arrasat per les bombes. Sense més dades, qualsevol podria confondre-la amb les d’altres localitats franceses durant la invasió de Normandia del 1944 o el Dresden del 1945. Però, després de seguir la pista de l’estructura semienderrocada de l’església, els historiadors David Gesalí i David Íñiguez van identificar que es tractava de la Granadella, a la província de Lleida, lloc de pas de les tropes cap a l’Ebre, que els avions de Franco van castigar sense treva el desembre del 1938, poques setmanes abans del final de la guerra civil. És una de les fotografies, moltes, com aquesta, inèdites, que han aconseguit reunir a ‘Catalunya any zero’ (Angle), una crònica gràfica que ofereix un fresc de la derrota del 1939 amb imatges fetes, puntualitzen, per «soldats del bàndol vencedor, amb el contrapunt de textos dels vençuts que expliquen petits episodis, la microhistòria».

Moltes de les imatges, comenta Íñiguez, documenten «el preludi del que serà la segona guerra mundial, la gran barbàrie de la història de la humanitat. La guerra civil va ser un precedent a petita escala del que passaria entre el 1939 i el 1945, quan hi va haver, segons xifra l’historiador Keith Lowe a ‘Continente salvaje’ (Galaxia Gutenberg), un mort cada cinc segons. En la guerra civil hem calculat que n’hi va haver un cada tres minuts, un total de mig milió. I les escenes dantesques, la sensació que el món s’acaba, la por a si et mataran o mataran els teus, l’amenaça permanent del bombardeig aeri, tot aquest Armageddon aclaparador... es van viure per primera vegada a Europa a Gernika, Madrid, Barcelona...».

Ponts i barcos enfonsats

Encertadament contextualitzades, se succeeixen fotos de destrucció física: ponts volats pels republicans per guanyar temps perquè els exiliats poguessin fugir cap a la frontera amb França (a Lleida, a Manresa, al Prat de Llobregat...), els arrasats dipòsits de carburant de Can Tunis o els barcos semienfonsats al port de Barcelona, sobre el qual l’aviació italiana i l’alemanya es van acarnissar amb més de 300 tones de bombes. 

Però també les que documenten la dimensió humana i que la vida –per a molts la supervivència– continua: els llençols blancs penjats espontàniament als balcons de les cases de la baixada de la Peixateria, a Tarragona, en senyal de no bel·ligerància davant l’arribada de les tropes rebels; grups de nens demanant llaminadures a Sabadell als soldats de la legió Còndor; dones joves confraternitzant amb les forces ocupants, com les que posen en un sidecar de la legió Còndor o les fotografiades davant d’una limusina d’un alt cap alemany, o llargues cues de gent a Barcelona, una als Jardinets de Gràcia, probablement per l’Auxili Social, i una altra de presoners a la plaça de les Arenes en un centre de detenció preventiva desbordat d’«enemics del règim». 

És una perspectiva diferent d’aquella a la qual ens han acostumat els èpics treballs dels fotoperiodistes de l’època i que documenta el paisatge després de la batalla buscant, assenyala Íñiguez, «la font primària». Per això els també autors de ‘Sota les bombes’ han rescatat de l’oblit àlbums de soldats alemanys, negatius comprats per internet o arxius adquirits al llarg dels anys amb imatges d’autors anònims. Les dues principals fonts han sigut militars: la Leica de l’alemany Carl Schmidt, de la legió Còndor, de qui poc més se sap, i l’objectiu de l’enginyer italià Michele Francone, de la divisió Littorio, que va morir d’una infecció després d’haver perdut una cama lluitant en la segona guerra mundial. Aquest, encarregat de documentar la reconstrucció d’infraestructures, va fer més de 2.500 fotos, conservades pels seus fills. 

Tots dos tenen «una mirada bastant neutra; no eviten fotografiar la destrucció que han comès els seus», afegeix l’historiador, i sovint fan fotos amb ulls de turista de militars i civils a les Rambles davant el Liceu o a la plaça d’Espanya; de com va quedar la Gran Via, el tram del Coliseum, després de la bomba que el 1938 va fer esclatar un camió de trilita i va matar un miler de persones; deixant constància de la seva visita a Montserrat avançant-se a un Heinrich Himmler a la recerca del Sant Greal, o posant sobre un camió a Arenys amb una hiena dissecada treta, potser, de la campanya d’Abissínia o d’alguna casa abandonada. 

No hi ha fotos de la Barcelona del «campi qui pugui, de la por i de la barricada», apunten els historiadors, ni de la primera repressió contra els ciutadans, que serà «aleatòria, indiscriminada i incontrolada»; només de quan arriba l’Exèrcit franquista i dels dies immediats. Algunes imatges aèries de la Diagonal qüestionen «la visió dels vencedors, que és la que ha prevalgut durant anys», de la multitudinària i entusiasta acollida als carrers de la capital catalana de la desfilada de la victòria franquista del 21 de febrer del 1939. Si les fotos de pla curt difoses pel règim mostraven una gentada entregada, aquestes revelen immensos espais buits, «molt uniforme i evident absència de civils». 

Apunten els historiadors que s’ha de recordar que mig milió de republicans estaven creuant la frontera cap a l’exili, que la rebuda als barris obrers de la capital catalana va ser d’indiferència i que si molts s’alegraven del final de la guerra era perquè, creien, significava que s’acabava la gana, ja que, com recorden, «fa temps que les mascotes han desaparegut: no hi ha gats, ni coloms, ni altres ocells...». 

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

A més de «la religió i els actes litúrgics i misses a la plaça de Catalunya», els ocupants van portar «llet i xocolata» i alguns es van aprofitar de l’escassetat d’aliments, com les tropes marroquines de Franco, com il·lustra la foto d’un a Terrassa, venent al carrer llaunes d’aliments per duros de plata. «Un testimoni –diu Íñiguez– va veure com tallava el codony amb el mateix ganivet amb què es treia les durícies dels peus. La guerra va ser això també».

Hi ha fotos que revelen més del que semblen. Com les de dues dones de camp, que van captar l’atenció d’un soldat alemany desconegut a les Terres de l’Ebre; a la paret, dos cartells de propaganda nacional amb un ‘Arriba España’, semiarrencats el 1939 per alguna mà temerària. Una altra, una panoràmica de Barcelona amb els nacionals a les portes, esquitxada del fum de focs. No eren bombes. Eren ciutadans cremant tot rastre del passat republicà.