Riure i plorar amb Martirio i Chano Domínguez

La nit anava de drama. De cors trencats, de com és de difícil oblidar i de com és de terrible que t’oblidin. Però, per una estona, a la sala Barts la gent reia. Martirio, com si expliqués una xafarderia sense malícia a una amiga, dibuixava en un no res un fresc tragicòmic de l’amant abandonada. Una dona que vaga pel passadís de casa en xandall –«un xandall vellet, perquè els xandalls vells donen afecte»– sense saber ben bé com s’ha quedat sola. Boles de borrissol als racons, armaris buits. Ressaca. I el llit, «aquell llit ‘king size’» que ara es veu enorme. Busqueu pisos amb passadís llarg, que són bons per a les depressions, va recomanar. Chano Domínguez, assegut al piano, l’escoltava divertit. I, després de les rialles, va arribar l’estocada amb una de les cançons, va dir, més tristes del món, ‘No puedo ser feliz’. «A Chanoli agrada molt que faci riure abans de plorar». I és bona estratègia. Perquè Martirio sap perfectament com fer riure i somriure, i sap també que després la ferida calarà més profund.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Martirio i Chano, la cantant i el pianista que un dia van encaixar com ningú cobla i jazz, es retrobaven dijous en el Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona, més de 20 anys després d’aquell primer descobriment junts. Aquesta vegada, el fil era l’univers del cantant i pianista cubà Ignacio Villa, conegut al món sencer durant la primera meitat del segle passat com a ‘Bola de Nieve’. Un «artista mundial», el va descriure Martirio, «amb una capacitat per a l’expressió de l’amor i el desamor com cap». I el mèrit de la cantant i Domínguez va ser invocar aquell món amb la seva pròpia veu, una veu que són dues en perfecta sintonia i que té tant ‘feeling’ com ‘jondura’. Recorrent gairebé punt per punt el repertori del seu disc,‘A Bola de Nieve’, van viatjar de la declaració de desamor, ‘Tú no sospechas’, a la desesperança de ‘Vete de mí’, la més aplaudida de la nit, passant per ruptures, enamoraments i mals d’amors diversos amb el to just per a cada cas.

Martirio es va assegurar d’alleugerir les penes de tant en tant amb alguna nota alegre –«¡envia-li un ‘guasap’, que després ve la broma!»–, i van atacar el just el flanc afrocubà de ‘Bola de Neu’ –bonica ‘Drume negrita’, simpàtic sense més ni més ‘El manisero’–, perquè saben que on són imbatibles, on commouen de veritat, és tot el que incumbeix als mals del cor. «Passem tota la vida buscant una ànima com la nostra, però quina por fa trobar-la, quina por fa estimar». La cita no és de ‘Bola de Nieve’, és de Maribel Quiñones, Martirio.