'Last Christmas': més sucre que un massapà

Aquest tribut a la música de George Michael vindria a ser com la cançó de la qual en manlleva el títol: un compendi d’emocions atrotinades i formes toves. La seva premissa és típica en el cine romàntic nadalenc –una jove rondinaire coneix un noi ideal, i a poc a poc aquest va empenyent-la a ser més amable i solidària i feliç–, fent el paper protagonista Emilia Clarke ofereix una interpretació extremadament amanerada que sembla voler emularMeg Ryan o Julia Roberts però no té el magnetisme d’aquests models; de fet, resulta bastant irritant, tot i que no tant com Henry Golding a la pell del seu príncep blau.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

Mentre desenvolupa la seva peripècia argumental, ‘Last Christmas’ no mostra prou personalitat per contrarestar el seu gust pels clixés ni diu res de valor sobre els assumptes socials –el problema dels sensesostre a Londres, l’amenaça del ‘brexit’– que apareixen ficats amb calçador en el guió. En realitat, el més distintiu que ofereix és el seu gir final, sens dubte un dels més tontos que es recorden. La sensibleria i la insipidesa que la pel·lícula transpira en el seu conjunt resulten especialment molestes venint de Paul Feig, un director que en el passat va arribar a altes cotes còmiques –‘La novia de mi mejor amiga’ (2011), ‘Espías’ (2015)– recorrent a un humor molt més afilat.

‘Last Christmas’, diem, aspira a funcionar a tall d’homenatge a les cançons de Michael i, de fet, clàssics del britànic com ‘Freedom’, ‘Heal the pain’, ‘Waiting for that day’ i ‘Praying for time’ fan la seva aparició al llarg de la banda sonora, cadascun d’una forma més gruixuda que l’anterior. En aquest sentit, Feig fins i tot té el desvergonyiment d’incloure a la trama un acudit recurrent sobre que enganxosa i ubiqua que és la cançó del títol i alhora utilitzar-la a tall de gran clímax emocional. Però hi ha un motiu més pel qual, de ben segur, el cantant no se sentiria precisament honrat per ‘Last Christmas’ si fos viu per veure-la. Tant a través de la seva figura i la seva conducta com de la seva obra, ell va fer bandera de la incorrecció i l’atreviment; res a veure, doncs, amb aquesta pel·lícula del tot convencional i higiènicament empaquetada.