Un mastodont a Las Vegas

No són estrelles amb reconeixement internacional, però vesteixen com si ho fossin i la gent els para als casinos de Las Vegas per fer-se fotos amb ells. Un porta un vestit de gàngster que sembla tret del vestuari de Joe Pesci. I l’altre camina com un pintor renaixentista passat pel túrmix de ‘Mad Max’. Són Asier Etxeandia i Enrico Barbaro, un basc i un napolità, el cos bicèfal de Mastodonte, una de les bandes de nou encunyament més imponents del panorama musical espanyol. Només un any després de treure el seu primer disc, van ser nominats alsGrammy Llatins celebrats la setmana passada a la ciutat del pecat per ‘Anatomía del éxodo’, un videoclip de 20 minuts que ells mateixos es van cuinar sense suport de la indústria. El resultat no dista gaire de ser una obra d’art.  

«Aquests dies he tingut uns malsons terrorífics. Això d’estar en els Grammy és molt gran», confessa Etxeandia mentre sona la ‘La traviata’ als canals de cartró pedra del Venetian. L’actor i cantant està vivint un dels moments més dolços de la seva carrera després de protagonitzar junt ambAntonio Banderas ‘Dolor y Gloria’, l’última pel·lículad’Almodóvar. «Es tendeix a pensar que necessites una àmplia carrera i una gran discogràfica al darrere per ser nominat als Grammy, però a nosaltres ens han conegut perquè ens van veure a internet. Vull pensar que el vídeo té una cosa única, és el resultat de tot el que ens hem menjat com a artistes durant les nostres vides», afegeix l’intèrpret basc, que acaba d’estrenar també ‘Sordo’, dirigida per Alfonso Cortés-Cavanillas.

El vídeo encapsula la teatralitat, la intensitat poètica il’univers màgic que Mastodonte desplega en els seus poderosos directes, però és també una constatació del mèrit que té l’indie espanyol enmig de la fam que ha imposat l’era del ‘streaming’. Rosalía n’és un altre gran exemple. Amb ajuda de molts amics, entre ells La Caña Brothers de Cortés-Cavanillas, al capdavant de la direcció, Mastodonte va crear el guió, el vestuari i la coreografia. I un altre col·lega els va prestar el refugi a les muntanyes de Cantàbria on transcorre part de la història. «Ho vam fer a tota hòstia en dos dies i gairebé sense dormir, sense un duro i sense que ningú cobrés. Però ens ho vam passar bomba i ara estem en els Grammy, la qual cosa demostra que es pot fer sense gastar-se un dineral», explica Etxeandia.

‘Anatomía de un éxodo’ entrellaça tres cançons del disc amb una mateixa continuïtat narrativa. «Té a veure amb aquells moments en què no estàs bé i una veu interior et diu que necessites un canvi. Pot ser en la teva vida laboral, en una relació tòxica o en una guerra», diu Barbaro, músic multiinstrumentista que ha treballat amb grans noms com Camilo Sesto al llarg de la seva àmplia carrera.  

Els seus dos autors es van conèixer treballant a ‘El intérprete’, l’aclamada obra protagonitzada per Etxeandia que durant tres anys es va passejar pels teatres de la península. Un cantava i l’altre tocava. Les peces van encaixar de seguida i en la figura del mastodont hi van trobar una filosofia integral per a la seva música. «Encaixa molt amb el que som i la intensitat del so del disc, que té una cosa molt pesant i beu de moltes influències del pop,l’electrònica  i el rock and roll més antic», diu el basc. «Però també encaixa amb el nostre discurs. Com a artista tens l’obligació de mostrar-te i explicar les teves pors, perquè són també les de l’altre. Són un mastodont que has de manejar». 

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

A la gala de dijous Mastodonte va acabar anant-se’n amb les mans buides. El Grammy Llatins per al millor vídeo de llarga durada se’l va emportar Alejandro Sanz amb ‘Lo que fui es lo que soy’. Però si l’animal prehistòric estava decebut no ho va demostrar. La vigília dels premis, Etxeandia es va casar amb la seva parella dels últims 16 anys, el mànager del grup, José Luis Huertas. Els va casar un Elvis al ritme de ‘Love me tender’ en una capella de Las Vegas, a la qual van arribar en limusina acompanyats per alguns dels amics que els van ajudar a crear el videoclip nominat. 

«Els Grammy Llatins no deixen de ser un gran reconeixement i una possibilitat d’obrir una finestra a Llatinoamèrica i els EUA», deia Barbaro abans de conèixer el desenllaç. «El que a mi m’agradaria és que puguem continuar fent música sense patir econòmicament, perquè tots els nostres diners l’hem invertit en aquest projecte. Estem condemnats a fer això eternament, perquè no sabem fer una altra cosa», conclou Etxeandia.