'La vida invisible de Eurídice Gusmao': remolí emocional

En pel·lícules com ‘Madame Sata’ (2002), ‘Viajo porque debo, vuelvo porque te amo’ (2009) i ‘Praia do Futuro’ (2014), el brasiler Karim Aïnouz ha demostrat ser un director més procliu a narrar a través d’imatges i tons que a ajustar-se a línies narratives fèrries. A la seva nova pel·lícula, això sí, combina les dues estratègies i es mostra fidel a l’esperit intensament literari de la novel·la homònima en què es basa sense renunciar a la seva volença al lirisme visual i l’oníric. D’una banda, la història de dues germanes separades per les pors i els prejudicis de la societat patriarcal és vehiculada a través d’una anorreadora sèrie de cartes –enviades per part de totes dues però mai entregades– llegides en forma de veu en off al llarg de la pel·lícula; de l’altra,Aïnouz mentrestant emfatitza la tragèdia que els seus protagonistes viuen recorrent a excessos de música i color que ens empenyen al centre de fondes corrents emocionals.   

La situació que ‘La vida invisible de Eurídice Gusmao’ planteja és purament melodramàtica, i per tant podria haver caigut fàcilment als clixés comunament associats al gènere. En lloc d’això, Aïnouz dota els seus personatges de sorprenent profunditat psicològica i els fa transitar per un univers que traspua malenconia, però on també hi ha moments de goig. En última instància, de fet, la pel·lícula funciona a tall de celebració, tant de la fortalesa i la solidaritat de la qual les dones són capaces davant l’opressió i la manipulació masculines com dels vincles familiars que creem com a remei a aquells que ens van ser imposats.