'Le Mans '66': heroisme de cartró pedra

Resulta irònic que la història de dos innovadors que van lluitar contra la mentalitat corporativa conservadora per materialitzar les seves idees intrèpides –l’enginyer Carrol Shelby i el pilot Ken Miles, que van crear per a la companyia Ford el cotxe que va acabar trencant l’hegemonia de Ferrari a les 24 Hores de Le Mans– s’hagi convertit en una pel·lícula tan formulària i predictible. Del director James Mangold calia esperar que, especialment considerant les exagerades dues hores i mitja de metratge, utilitzés el relat per reflexionar sobre assumptes com la masculinitat tòxica o el mal que l’ésser humà pot causar quan s’obsessiona per la glòria deixant de banda totes les altres coses.

Notícies relacionades

Escarabats, gentrificació i turistes al Gòtic

El musical ‘trans-gressor’

No obstant, tota la veritable exploració que ‘Le Mans ‘66’ es mostra capaç de dur a terme es limita a una sèrie de diàlegs en què els personatges intercanvien una xerrameca pseudomística sobre els efectes espirituals que portar un bòlid a 7.000 revolucions per minut té sobre del pilot o l’èxtasi que provoca sentir el com brama un motor entre les cames.

Potser aquests diàlegs tinguessin més impacte dramàtic si paral·lelament Mangold s’endinsés en les vides interiors dels seus protagonistes. En canvi, en general els priva de psicologia ni motius; especialment a Shelby, a qui retrata com una figura unidimensional l’únic propòsit del qual és intervenir entre el temperamental Miles i els executius de Ford, que voldrien un pilot més dòcil al volant dels seus cotxes. Per això, tot i que les escenes de carreres són enlluernadores, ‘Le Mans ‘66’ en última instància és una pel·lícula buida. Fins i tot la saga ‘Fast & furious’ té més ànima.