Mark Guiliana, el ball de les neurones

Els caps del públic van endavant i enrere en moviments ràpids i curts, seguint el pols espàstic de la música. Algú descarrila quan el ritme fa un moviment inesperat. Normal. A Beat Music, el projecte del bateria nord-americà Mark Guiliana,el compàs es trosseja en unitats diminutes,amb els accents rítmics canviats aquí i allà, amb redoblaments que cauen on semblava que no hi cabia ja un cop més, amb bombos insistents que sembla que et vulguin posar a ballar per després canviar d’opinió. És com si el que sona no sortís de mans humanes, sinó d’ordinadors programats per una ment entremaliada. I aquest joc de miralls entre l’humà i l’electrònic és l’ADN de Beat Music.

El disc que Guiliana i la seva banda presentaven dimarts a la sala Apolo 2 dins del Festival Internacional de Jazz de Barcelona es diu ‘Beat Music! Beat Music! Beat Music!’. Així, tres vegades. Perquè aquí l’important és el ritme. Fa 20 anys, productors de música electrònica com Aphex Twin i Autechre van retorçar les màquines del seu temps perquè fessin coses sobrenaturals, inventat ritmes i timbres que estaven fora de l’abast dels humans. I ara, Guiliana, un músic de jazz que adora aquests artistes, proposa el contrari: música feta a mà que recrea el llenguatge de l’electrònica. Aquí hi ha hores i hores d’escolta atenta de techno, de dub. «¿Això és jazz? ¿És fusió?», pregunta sense malícia una espectadora al seu acompanyant, mentre Guiliana i els seus tres músics, tots uniformats amb xandall groc, exploren els racons d’un compàs amb precisió i passió. «Tenen alguna cosa de Weather Report», diu un espectador veterà, en to d’elogi. En tot cas, no és música per ballar. Apunta al cap. Li falten malícia i barra per disparar als peus. Neurones, a ballar, doncs.