CRÒNICA

Herbie Hancock, l'home del futur

El teclista va combinar clàssics i peces inèdites en un concert que va invocar tant imatges futuristes com arrels africanes

zentauroepp50604195 barcelona  26 10 2019   icult   concierto del teclista herbi191027132516

zentauroepp50604195 barcelona 26 10 2019 icult concierto del teclista herbi191027132516 / JORDI COTRINA

2
Es llegeix en minuts
Roger Roca

Al Palau, abans que arrenqués el concert estrella del 51è Festival Internacional de Jazz de Barcelona, la música ambient estava inusualment alta. Potser era per escalfar el públic abans de l’apariciód’una de les llegendes més grans del jazz modern. Potser per apaivagar el so que pogués arribar des de fora: minuts abans, a pocs metres del recinte, els antiavalots carregaven per dispersar els manifestants a la Via Laietana. Però si hi havia algun indici de tensió a la sala, es va esvair quan Hancock va sortir a escena. Com resistir-s’hi. Amb gairebé vuitanta anys, Hancock irradia entusiasme. Alegria. I vida. S’asseu rere el teclat i aixeca un món sencer on encara hi ha interrogants i racons per explorar. Fa gairebé dues dècades que no grava música nova però continua component, i els primers passatges del seu recorregut al Palau eren un terreny desconegut per al públic. Electricitat, densitat, sons que invoquen imatges d’un futur tecnològic i alhora, exhibeixen les seves arrels africanes. Lionel Loueke, guitarrista i cantant nascut al Benín que quan toca sembla que vingui de Mart, va ser el seu millor aliat a l’hora de connectar el ‘hi-tech’ amb l’afro. I per aquesta barreja de passat i futur l’adoren artistes com Flying Lotus o Thundercat, productors que avui marquen la pauta de la música electrònica i que probablement donarien un dit per coses com ‘Come running to me’, una festa del vocòder gairebé disco de 1978 que Hancock va cantar dissabte al Palau. Quan va entrar de ple en el pop, amb una cançó inèdita que deia «breathe in, breathe out» –inspira, expira–, el resultat ja era més dubtós. No passa res. Hancock continua sent ‘cool’.

D’allò ignot al que és icònic: entre girs constants sortien picades d’ullet a alguns dels seus clàssics, i a la fi, un «¡oh!» de satisfacció absoluta a la platea. Hancock va anunciar ‘Actual Proof’, un èxit de la seva enyorada banda dels 70, els Headhunter. Ganxo, pegada i vigor. Amb una banda que combina veterans i fitxatges nous –el bateria s’estrenava la mateixa nit i la jove flautista Elena Pinderhughes amb prou feines ha fet mitja dotzena de concerts amb ell–, el pianista va aconseguir donar una vida nova fins i tot a les peces més habituals. Si hi ha algú a la terra que encara pugui fer sonar frescos els acords enganxosos de ‘Cantaloupe Island’, mil vegades grapejats per pianistes de tota mena durant més de cinquanta anys, aquest és Herbie Hancock. Si el ‘riff’ bromista de ‘Chamaleon’, tan fàcil en aparença, conserva tot el seu poder, és quan el toca ell. Teclat-guitarra penjada a l’espatlla, un somriure franc, un més al costat dels seus músics, Hancock es va acomiadar amb el seu propi clàssic. Un final de festa a joc amb un concert que va ser, sobretot, amè. Un dia escoltarem el disc amb música nova en què porta anys treballant. Un dia, potser, ens tornarà a sorprendre amb aquestes idees que s’intueixen fins i tot quan toca la música més lleugera del món. A Herbie Hancock encara li queda futur. 

Temes:

Jazz Concerts