El Liceu posa accent 'furer' al seu futur

El Liceu és molt més que un teatre d’òpera, especialment després que l’incendi que el va destruir el 1994 provoqués tanta sinergia que el 1999 va poder tornar a aixecar el teló acompanyat de tota la societat. La seva programació congrega milers de persones confiant que aquesta fàbrica d’il·lusions satisfaci els gustos més exigents amb propostes suggeridores i fins i tot polèmiques, amb repartiments sòlids i una mirada cosmopolita hereva d’una tradició de gairebé dos segles. El nou equip directiu encapçalat per Valentí Oviedo, el director general, i pel director artístic, Víctor García de Gomar, es projecta al futur amb una línia marcada pel llenguatge ‘furer’, ja que rebran el suport d’un dels directors fundadors de La Fura dels Baus, Àlex Ollé, a qui s’ha fitxat com a assessor artístic i que aportarà dues propostes escèniques per temporada en els pròxims quatre anys.

La responsabilitat a l’hora de programar sempre ha estat lligada a les propostes del director artístic. El projecte mai agrada a tots i la línia artística sempre està exposada a crítiques, a distància de la gestió i l’administració, responsabilitats del director general. En 20 anys han passat per aquest càrrec diversos professionals, tots desgastats per la fricció entre creativitat i economia que comporta estar al comandament d’un teatre públic. Al 1999, Joan Matabosch –fins ara periodista i crític– es va consolidar en la direcció artística del Gran Teatre aconseguint, en 17 anys de mandat, sobretot, ampliar els horitzons estètics dels liceistes introduint corrents teatrals que mai s’havien vist a l’escenari de la Rambla. Això sense deixar de lluitar per l’excel·lència i la qualitat dels cossos estables i amb la mirada posada en l’equilibri pressupostari. Això sí, va navegar sempre en completa llibertat, ja que els polítics locals mai s’han interessat pel Liceu més enllà de l’estrictament institucional.

El nou Liceu és molt fill de Matabosch. Amb ell van arribar veus internacionals –en la línia històrica del coliseu–, comptant amb alguns dels creadors contemporanis més grans i intentant –sense gaire èxit– pujar al vaixell líric els millors directors teatrals del país. Hi va haver poc espai per a la creació contemporània, ja que tota òpera de nou encuny és sinònim de pèrdues econòmiques i de sales mig plenes. Durant el seu període de regència el repertori espanyol va ser molt maltractat. En aquells 17 anys hi va haver alguna sarsuela i alguna òpera espanyola, sí, però va haver d’arribar una alemanya a la direcció artística, Christina Scheppelmann –cessada al juliol per l’actual direcció general– per programar el gènere espanyol sense complexos –aquest curs es veurà ‘Doña Francisquita’–, com també ha succeït amb l’opereta. Programar un coliseu públic és una feina que implica mil equilibris, però si el Liceu no es preocupa del teatre líric local, ¿qui ho ha de fer? Hi ha un llegat per salvaguardar.

El Real, competidor directe

Amb les estrenes absolutes passa una cosa semblant. Sens dubte és molt més rendible anunciar ‘Bohème’, ‘Traviata’, ‘Butterfly’ o ‘Carmen’, però l’obligació d’un teatre públic és mirar cap a tots els horitzons. Scheppelmann només va arribar a programar una temporada –la que ara comença– i poc més, ja que Matabosch, al marxar al Teatre Real de Madrid el 2015, va deixar les propostes ben lligades (en òpera la contractació es fa amb molta antelació). I si el 1999 el Liceu imposava hegemonia lírica a nivell peninsular, en el moment de la reinauguració començava una nova etapa operística el Real madrileny, escenari que, després d’un parell de lustres d’inestabilitat, avui s’aixeca com a competidor directe del Liceu, al qual fins i tot sobrepassa en pressupost.

Notícies relacionades

¿I si el Liceu es cremés avui?

L'apuntador del Liceu: «Quan vaig veure la reconstrucció vaig detectar 46 diferències»

El Liceu, en tot cas, ha de continuar lluitant per consolidar-se com a bastió de la lírica del sud d’Europa. Les seves arrels estan vinculades a la societat civil que el va fundar com a model únic al continent, però també ha de vetllar pel vessant social, més enllà de la sostenibilitat econòmica, reptes a què s’enfronta el nou equip directiu. I no s’ha d’oblidar el Liceu com a escenari de les companyies de dansa més importants del món, ni la ingent tasca del Petit Liceu, que ha descobert els secrets de l’òpera a més d’un milió de nens. El teatre, a més, fa esforços per travessar les parets i arribar a les llars a través de gravacions i per la xarxa, a sales de cine i a places i carrers en pantalla gegant.

Amb la ‘Turandot’ que va inaugurar el nou Liceu el 1999 va començar una nova etapa en la història liceista. Aquesta’’Turandot’ que arrenca el curs i que arriba exactament 20 anys més tard és, també, un punt i seguit en la gloriosa trajectòria del Gran Teatre.