Revetlla pop extrallarga a la Mercè

Potser la música urbana sigui el nou pop, però, escolteu, sense atabalar: el pop a la manera ortodoxa, electrònic però a´`+¡¡¡3mb les seves harmonies, les seves tornades no pensades per al ‘perreo’ i fins i tot amb alguna guitarra continuen arrossegant multituds, com vam poder observar aquest divendres a la primera de les nits de la Mercè a la platja de Bogatell. Sessió extrallarga per etapes, amb la invitació a un món feliç de La Casa Azul congeniant sense conflictes amb un altre cançoner amic dels sintetitzadors, el de Dorian, i un epíleg oficiat pel grup festiu de la temporada, Oques Grasses.

Guille Milkyway últimament s’ha vist amb ànims i pressupost per convertir per fi La Casa Azul en un grup amb músics de carn i ossos, i tot i que pot ser estrany escoltar ‘Superguai’, aquest ‘hit’, amb un bateria que sua colpejant els pedaços en lloc d’aquells maquíssims figurins del videoclip, l’ampliació instrumental va aportar gruix, matisos i joc escènic. Les seves cançons aspiren i coquetegen amb la perfecta tornada pop, com les de Pet Shop Boys o Abba, ballant en equilibri entre l’eufòria i la malenconia, i a l’escenari ‘Mediterràniament’, aixecat com cada any per Estrella Damm, van entrar vestides per matar amb ‘El final del amor eterno’ i ‘Los chicos hoy saltarán a la pista’.

Amb ambició eurovisiva

El Guille serà un pel·liculer i un sentimental, però cal tenir un cor de meló per no sentir ni un pessic a l’ànima quan ens subministra aquestes cançons sibil·lines que elabora al seu cau ambl’únic objecte d’atrapar les víctimes del pop. I que, sense cap escrúpol, tenen referents culturals tan sensibles com Karen Carpenter, Dusty Springfield o Astrud Gilberto, inspiradores del gran tema ‘Esta noche solo cantan para mí’. Amb cançons com aquesta, i ‘La revolución sexual’, la candidata a Eurovisió que no va arribar a ser, va consumar un concert triomfal que va deixar la concurrència a punt per a Dorian.

Nit de ‘keytars’, el teclat típic dels 80 que es toca penjat com una guitarra, i que Belly, de Dorian, va lluir en algunes cançons, com Milkyway abans. Aquest grup barceloní que triomfa a Mèxic viu un bon moment amb ‘Justicia universal’, el disc que va apuntalar la sessió jugant amb fibres sintètiques i línies de guitarra i baix una mica com New Order, però amb un reeixit estil propi. Textos amb certa èpica sentimental i un missatge polític a la peça que dona títol a l’àlbum, que barreja el canvi climàtic amb els paradisos fiscals.

Relleu de públic

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

Però Dorian és un reguitzell de veterans, 15 anys els contemplen, i tenen ‘hits’ que espera l’afició: sobretot ‘La tormenta de arena’, amb la seva pujada mística, més grandiosa encara amb la immensitat del Bogatell als seus peus. Espai que va patir un interessant relleu de públic amb Oques Grasses, imant de fans adolescents, generació Canet Rock, que van agafar les primeres files tan aviat Josep Montero va començar a entonar ‘Serem ocells’.

Tres setmanes després de congestionar Figueres a l’Acústica, nova escena de poder popular per a aquest grup de nom deliberadament ridícul i que, sense deixar de ballar, cola insondables textos filosòfics a cançons com ‘Bancals’: «la pau dels cargols és la nova religió», va cantar Montero, l’elf i el poeta, amb la seva guitarreta, convidant a la introspecció contra el soroll del món, un pintoresc missatge quan toques encantat de la vida davant d’una multitud de milers de persones a les festes de la ciutat.