Anar al contingut

CRÍTICA DE DISC

The Flaming Lips, per una justícia còsmica

El grup d'Oklahoma proposa en 'King's mouth' un conte màgic en el qual un rei mor pel seu poble i connecta amb una consciència universal

Jordi Bianciotto

The Flaming Lips, per una justícia còsmica

 
ítem

 

King’s mouth ★★★★

The Flaming Lips 

WARNER

Pop psicodèlic

Els àlbums conceptuals no són obra del passat, com ens recorden ara The Flaming Lips, un grup, tot s’ha de dir, que sempre ha tingut aspecte de clàssic modern, inspirat per les fites d’una generació anterior, la de Syd Barrett i Hawkwind. I bé, Wayne Coyne i companyia s’han despenjat amb una obra que va fins i tot més enllà de la gravació discogràfica i que està associada a una instal·lació que porta movent-se des del 2015 (‘King’s mouth: immerse head trip fantasy experience’) i a un futur llibre.

Segons ha explicat Coyne, ‘King’s mouth’ ve a explicar la història d’un rei que, davant de l’amenaça d’una allau de neu amb poders mortífers, surt a protegir el seu poble i mor heroicament a la missió. Agraïts per haver-los salvat, els seus súbdits procedeixen a tallar-li el cap, no com a escarni justicier al Luis XVI de França, sinó per conservar-la convertida en un monument de culte. Aquesta peripècia, en mans de The Flaming Lips, resulta menys crua del que sembla i cobra formes de relat màgic, culminant amb una connexió còsmica entre el poble i el seu rei.

Cançons astrals

No sabem si aquesta història és la manera de Wayne Coyne de dir-nos que la monarquia és un sistema més interessant o transcendent que la república, però si més no l’ha inspirat en la construcció d’un àlbum brillant i relativament accessible. Tornada a una cançó pop amb punts de fuga astrals, ‘King’s mouth’ pot gratificar qui els va semblar que ‘The terror’ (2015) es passava de nihilista i que ‘Oczy mlody’ (2017, amb la fan Miley Cyrus caçada al vol) era massa planador.

El seu calat narratiu el representa una figura externa, la veu de Mick Jones, l’exguitarrista de The Clash, a través de petits monòlegs, si bé aquí sobretot manen les cançons, que se succeeixen enllaçades sense pauses. Allà hi ha miniatures pop com ‘The sparrow’ i ‘Giant baby’, amb aquesta veu desvalguda que a ‘How many times’ adquireix matisos robòtics en una taral·la encantada amb guitarra acústica. El cor de l’àlbum ho trobem a ‘All for the life of the city’, reconeixement del sacrifici del rei mitjançant un senderisme instrumental sustentat en una d’aquestes bateries aparatoses tan del gust de Coyne. D’allà, a les pompes de ‘Funeral parade’ i al crepuscle místic que, de la mà de ‘Mouth of the king’ i ‘How can a head’, ens condueix al final del conte, allà on el cap del monarca connecta amb una espècie de consciència universal (o una cosa així).

The Flaming Lips commemoren aquest any el 20è aniversari del seu àlbum més celebrat, ‘The soft bulletin’, que al setembre donarà peu a una gira de caràcter retrospectiu (ara per ara, només al Regne Unit). Però ‘King’s mouth’, artefacte feliçment passat de rosca, bonic i reconfortant, és allà per recordar que la banda no viu de la recreació del passat.