Anar al contingut

CRÍTICA DE LLIBRES

'En una selva oscura': amb el precipici a un pas

Nicole Krauss serveix una esplèndida novel·la amb el teló de fons de la seva ruptura matrimonial

Domingo Ródenas de Moya

'En una selva oscura': amb el precipici a un pas

El 2005 Nicole Krauss (Nova York, 1974) va conquistar l’escena literària nord-americana amb la seva segona novela, ‘La història de l’amor’, en què l’ordit de vides creuades i una prosa dúctil en el relat i incisiva en la disquisició van convèncer crítics i lectors. Els uns i els altres van beneir l’aliança d’intel·ligència (no només narrativa) i elegància (no només estilística). El món de Krauss era el dels jueus conreats, sovint triomfadors i gairebé sempre descreguts de l’est dels Estats Units: és el d’escriptors com Bernard Malamud o Philip Roth, amb la seva nostàlgia agnòstica d’Israel i la seva obsessió irònica per la pertinença al poble elegit, per la història comuna de diàspores, persecucions i exterminis, per la pervivència i la resistència com a formes d’identitat. Però, com passa amb aquests altres escriptors, els conflictes que planteja Krauss traspassen l’esfera de la cultura jueva i es colen per la porta de qualsevol lector.

            La conjuntura d’‘En una selva oscura’ és ben universal: la desorientació vital, el disgust i, fins i tot, l’estranyesa amb un mateix, l’angoixa de sentir-se extraviat en un bosc d’incertesa sabent que s’ha de trobar un camí de sortida. Aquesta és la imatge del títol, presa de la ‘Comèdia’ de Dante, la de la selva fosca en la qual s’han encallat els protagonistes, els dos, jueus novaiorquesos: el poderós advocat gairebé septuagenari Jules Epstein i la famosa novel·lista Nicole. Cada un compon una trama diferent i totes dues s’alternen en la novel·la, reflectint-se entre si a través d’analogies que van dels aspectes més anecdòtics (tots dos viatgen a Tel Aviv i s’allotgen a l’Hotel Hilton) a l’estructura interna de les seves experiències. Tant Epstein com la Nicole topen amb uns guies (o Virgilis) que semblen introduir-los en cercles de connexió més profunda amb el judaisme i forcen una col·laboració directa en certes empreses: el finançament d’una pel·lícula sobre el mític rei David –del qual Epstein es concidera descendent– o la fabulosa continuació d’un manuscrit inconclús de Kafka que custodiava l’hereva de Max Brod.

            Les dues són històries de crisis existencials que desemboquen en autorevelacions dramàtiques. Krauss les condueix amb una perícia narrativa que es recolza en motius recurrents, com el de la desaparició voluntària o els universos paral·lels; en incidents ben graduats (el robatori de l’abric d’Epstein amb el seu mòbil); en desconcertants sensacions (la bilocació de la Nicole), o en secrets històrics impactants, com que Kafka no va morir el 1924, sinó el 1956 a Palestina, on va emigrar per viure com a jardiner sota el nom d’Anshel Peleg. Ben mirada, tota la novel·la és una crònica obliqua d’una única crisi múltiple: literària, identitària i personal, potser la de l’autora, que ha sabut defugir les formes més gastades de l’autoficció. En el bloqueig de la Nicole davant la novel·la que ha planejat ambientar en el Hilton repercuteixen els seus dubtes sobre la prioritat de la seva condició de jueva sobre la d’escriptora i la dissolució del seu matrimoni. Que en realitat Nicole Krauss acabés trencant el 2014 la seva relació amb Jonathan Safran Foer –la parella literària més cèlebre de Nova York després de Paul Auster i Siri Hustvedt– és només un entre teló biogràfic en aquesta novel·la esplèndida sobre l’incert retrobament amb un mateix.