Anar al contingut

ESTRENA A NETFLIX

El viatge de Scorsese al circ rodador de Dylan

El semidocumental sobre la gira 'Rolling Thunder Revue' abraça la llibertat i l'artifici del seu objecte d'estudi

Juan Manuel Freire

El viatge de Scorsese al circ rodador de Dylan

Davant la possibilitat de revisitar el primer tram (tardor del 1975) de la mítica gira 'Rolling Thunder Revue' de Bob DylanMartin Scorsese no es va conformar a agafar la línia recta, és a dir, seleccionar les millors parts, treure’ls la pols i incorporar bustos parlants amb paraules amables. En lloc d’això, el mestre italoamericà, amb una carrera com a documentalista que mereix estudi i reivindicació, ha conjurat l’esperit d’aquell circ rodador en una pel·lícula inclassificable, a mig camí entre el documental típic, la pel·lícula de concert i una irreverent 'commedia dell’arte'. L’experiment es diu 'Rolling Thunder Revue: A Bob Dylan Story' i des d’aquest dimecres està disponible a Netflix.

Scorsese va filmar per primera vegada Dylan fa més de quatre dècades, en 'El último vals’, i el 2005 va estrenar un documental sobre els seus primers anys, 'No direction home', amb forma de biopic lineal. Això és una altra història.

Tampoc és que aquí es rebutgin per complet contextualització i fets històrics. Queda clar el paisatge polític, econòmic i social en què es va desenvolupar la gira de Dylan per petites localitats bastant alienes a l’esperit bohemi del Greenwich Village. No feia tant que Nixon havia renunciat a la presidència, l’economia estava en una fase desoladora i l’ànim dels americans, en general, trontollava. En aquells moments, "el rock and roll era una espècie de medicina", explica Sam Shepard en la pel·lícula.

L’enyorat actor i escriptor Shepard va ser un aliat clau de Dylan en la seva aventura: va coescriure 'Renaldo and Clara', pel·lícula filmada abans i durant la gira i de la qual, pel que sembla, va quedar molt material inèdit, i va firmar un encantador diari de gira, 'Rolling Thunder: con Bob Dylan en la carretera' (1977). A l’autobús de Dylan pujarien, a més, Joan BaezRamblin' Jack Elliott, la violinista Scarlet Rivera i Mick Ronson (exguitarrista de Bowie), grans companys de banda, o el poeta ‘beat’ Allen Ginsberg, revelat en el film com a ànima de la festa.

Filmat sovint en plans tancats i meravellosament restaurat, el vell metratge col·loca l’espectador a la meitat de l’acció, a primera fila d’un d’aquell concerts a petites sales i centres cívics, o en plena voràgine de 'backstage'. Al material exhumat s’uneixen les aportacions personals de Scorsese, que, no content de tenir la primera entrevista gravada amb Dylan en una dècada, s’inventa altres entrevistes mítiques.

Alguna cosa fa olor de socarrim en les paraules del cineasta europeu a qui s’atribueix el metratge recuperat, un tal Stefan Van Dorp. ¿I realment Jim Gianopulos, actual president de Paramount Pictures, va ser promotor de la gira? El congressista Jack Tanner, que diu que va aconseguir colar-se en un concert gràcies a Jimmy Carter, era un personatge fictici en una minisèrie de Robert Altman del 1988 i ho continua sent el 2019. Tampoc un s’ha de creure tot el que explica Sharon Stone sobre la seva relació amb Dylan, tot i que la seva actuació sigui tan bona. Entre els fets i el mite, Scorsese prefereix aquest últim.