Carla Bruni, un discret encant a Pedralbes

Presencia distingida a la inauguració del Festival Jardins de Pedralbes: Carla Bruni, amb les seves educades cançons, la seva veu lànguida i la seva aura de personalitat tocada per un glamur discret. La franco-italiana és una manera de ser al món, pura civilització expressada en evocadores melodies, amb la fascinació que de vegades les noies d’alt bressol senten pel costat gamberro de la vida: el ‘Highway to hell’, d’AC/DC, que va esvalotar una mica el tram final del concert.

Però Bruni va representar una manera suau, amb sensualitat i esclats de sentit de l’humor, d’accedir a aquesta setena edició de Pedralbes, una mostra de la qual Martín Pérez, el seu director, va destacar en el parlament inaugural la seva condició de “festival, no de cicle”, i de programació “amb ànima”. El concert, davant de les gairebé 2.400 persones que van ocupar totes les localitats, va comptar amb presències com la nova consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, i el recent candidat a l’alcaldia Manuel Valls, i va estar precedit d’un sopar en benefici de la Fundació Paideia, entitat dedicada a l’atenció de persones amb discapacitat intel·lectual.

La passió de tardor

El recital de Bruni va seguir les pautes del de fa any i mig al Palau, obrint-se pas amb ‘Le chemin des rivières’, una cançó que parla de la pervivència de la passió després de tots els naufragis i totes les quimeres, la lletra de la qual va fer arribar, per consell del seu marit, Nicolas Sarkozy, al cantautor Julien Clerc, que li va posar música i la va gravar en un dels seus discos. Aquesta Bruni autora va resultar més genuïna que la turista de repertoris aliens projectada en el seu últim treball, ‘French touch’ (2017), pensat perquè el públic anglosaxó, monolingüe ell, pugui entendre-la. En aquest idioma, i no en francès ni en italià, es va adreçar l’artista al públic de Pedralbes.

Notícies relacionades

Sebastião Salgado, l’ull que tot ho va veure

Barcelona recupera el seu projecte per a l’impuls de la moda

D’aquesta obra van sortir incursions en autors tan diversos com Willie Nelson (‘Crazy’), The Clash (‘Jimmy Jazz’) o Henry Mancini (‘Moon river’). Les va defensar acompanyada per un quartet majorment acústic, de guitarra, ‘cello’, piano i percussió. Bruni no va capturar els seus seguidors pel carril del registre vocal espaterrant, sinó amb una altra classe de recursos: una elaborada atmosfera lleugera, un gust per l’arranjament refinat i la seva tènue aura natural d’encantadora de serps.

Algunes de les versions es van acollir a la parcel·la del divertiment, i va resultar més substanciós aquell perfil de cantautora que va destapar amb el seu primer àlbum, ‘Quelqu’un m’a dit’ (2002), en temes com el que li va donar títol (que va interpretar acompanyant-se de la guitarra), ‘Toute le monde’ o ‘Le plus beau du quartier’. Bruni, aplicada alumna de la ‘chanson’, de Trenet i de Brassens, amb una veu pròpia estimable com a creadora. Va tornar-hi en el comiat, quan després del seu passeig entremaliat per AC/DC i pels Rolling Stones (un ‘Miss you’ amb guitarra rumbera), va cantar ‘Un garçon triste’ teatralment reclinada sobre l’escenari, mirant-se el món amb malenconia estilitzada.