'X-Men: Fénix Oscura': més del mateix

Tot i que unes són millors que d’altres, gairebé totes les pel·lícules de 'X-Men' són més o menys iguals; inclouen nombrosos discursos del Professor X, almenys un canvi de bàndol per part de Magneto, algun duel climàtic entre els mutants bons i els mutants dolents, i un grapat d’efectes visuals francament millorables. La familiaritat d’aquesta nova entrega, això sí, és encara més òbvia: la celebrada sèrie de còmics en què es basa ja va ser adaptada a 'X-Men: La decisión final’ (2006). Com que aquella pel·lícula va resultar ser terrible, s’entén que volguessin tornar a explicar la mateixa història. El que no s’entén és que encarreguessin el treball al mateix guionista, Simon Kinberg, que en aquesta ocasió també ha exercit de director. 

La premissa argumental de 'Fénix Fosca' és un arquetip del còmic: un superheroi es converteix en un perill per a la humanitat, i això causa una crisi moral entre els seus companys justiciers. Per desenvolupar-la, Kinberg no només recicla els mateixos temes i conflictes que han format el nucli de la saga des de 'X-Men' (2000), sinó que a més ho fa de forma precipitada, posant en boca dels personatges ràpides ràfegues de diàlegs sense gràcia en què expliquen els seus actes i els seus sentiments i fent que alguns d’ells canviïn violentament de personalitat en qüestió de segons. Més sorprenent encara, en tot cas, és la sensació de petitesa que la pel·lícula transmet malgrat estar centrada en una amenaça planetària. I malgrat tot això, i a estar protagonitzada per uns actors a qui es nota d’una hora lluny que preferirien estar fent qualsevol altra cosa, 'Fénix Oscura' no és la pitjor entrega de la saga. Llàstima: si ho fos, almenys destacaria per alguna cosa.