'El bailarín': Ralph Fiennes balla amb Nuréiev

La història de l’art és plena de genis que perden la seva pàtria, les seves relacions i fins i tot el seu sentit comú en la recerca de la perfecció artística. Generalment són gent complicada, excepcionalment egocèntrica, i fins i tot monstruosa. A Rudolf Nuréiev, figura essencial del ballet del segle XX, aquesta descripció li encaixa com un guant.

I són precisament la determinació del rus i la ferocitat amb què la va defensar el principal motiu que ha portatRalph Fiennes a rodar el 'biopic' 'El bailarín', que aquesta setmana arriba a la cartellera. “Em fascina la fortalesa d’esperit indestructible que Nuréiev va mostrar. Per descomptat, sé que aquest ímpetu el va portar a ser una persona agressiva, que era procliu als atacs d’ira i que fins i tot va arribar a atacar físicament els seus companys i companyes de dansa. Però en el terreny dramàtic és un personatge irresistible, semblant a un ésser mitològic.” 

La tercera pel·lícula darrere de la càmera de l’actor, concretament, orbita al voltant d’un fet clau de la biografia del seu protagonista: el 17 de juny del 1961, mentre esperava a l’aeroport parisenc de Le Bourget per traslladar-se a Londres amb la prestigiosa companyia Kírov, el ballarí va decidir escapolir-se dels seus guardians i desertar de la Unió Soviètica. Aquesta decisió li va permetre assolir ràpidament una celebritat pròpia d’una estrella del rock, però ni això ni la seva abundant vida sexual, que va compartir amb homes i dones –Nuréiev va morir de sida el 1993, als 54 anys–van interessar realment a Fiennes. “No, per a mi el que dona rellevància a la seva figura és aquesta necessitat de ballar i d’expressar-se a través de la dansa davant del major nombre de gent possible, que el va portar fins i tot a renunciar a casa seva i a la seva família”. Aquesta necessitat de fer-se sentir, afegeix, és el que el va portar a redefinir la dansa masculina. “Volia acaparar totes les mirades i per aconseguir-ho va desenvolupar una manera de ballar molt femenina, que amb el temps es va imposar entre els ballarins de tot el món”.

Així mateix, Fiennes considera que la figura de Nuréiev continua sent rellevant per altres motius. “La societat necessita els artistes i el tipus d’expressió poètica que representen. El món està ple de països en els quals la llibertat individual està amenaçada, especialment la dels escriptors i els cineastes i els músics i els pintors, i és important que lluitem contra això”. Malgrat que Rússia és un d’aquests països, l’anglès diu sentir-hi una afecció especial. “Reconec que és un enamorament una mica pueril, però sento una connexió molt especial per la seva gent i una atracció gairebé obsessiva per la riquesa de la seva cultura”.

Treball doble, a davant i a darrere de la càmera

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

A més de dirigir 'El bailarín', Fiennes forma part del repartiment a la pell de qui va ser un dels professors de Nuréiev i potser el seu principal mentor, Aleksandr Puixkin. És un paper que admet que ha acceptat de mala gana. “La meva intenció era que tots els personatges russos estiguessin interpretats per actors russos. A més, ja vaig dirigir dues pel·lícules prèvies en les quals jo mateix era l’encarregat d’interpretar el personatge principal, i va ser tan dur que vaig jurar no tornar-ho a fer”. L’actor va compaginar tasques davant i darrere de la càmera en l’adaptació shakespeariana 'Coriolanus' (2011) i al 'biopic' de Charles Dickens 'La mujer invisible’ (2013). “Però aconseguir finançament va ser molt difícil, i un dels productors em va convèncer que era necessària la presència en el repartiment d’un intèrpret de projecció internacional com jo”.

En aquest sentit, un es pot preguntar quina necessitat té Fiennes de llançar-se a un procés tan ardu com la producció d’una pel·lícula; al cap i a la fi, com a actor té una fructífera carrera a la seva esquena –i nominacions a l’Oscar per 'La llista de Schindler' (1993) i 'El pacient anglès’ (1996)– i diversos projectes en l’horitzó –entre ells, la nova entrega de la saga 'Kingsman' i la nova de la de James Bond. “El cert és que m’apassiona interactuar amb altres professionals perquè m’ajudin a agafar una cosa que tinc al cap i fer-la realitat en una pantalla gran”, assegura, posant èmfasi en la mida de la pantalla. “Les pel·lícules s’han d’experimentar als cines”,afirma. “Quan les veus a la tele et perds moltes coses, perquè de vegades sona el telèfon o el nen es desperta plorant. D’altra banda, els exhibidors haurien de garantir al públic una experiència òptima. Jo, per exemple, seria més feliç si les crispetes no existissin”.