D'A FILM FEST

Richard Billingham, exorcisme d'una família

El cèlebre fotògraf completa el retrat dels seus pares i una joventut difícil en la pel·lícula autobiogràfica 'Ray & Liz'

Richard Billingham, exorcisme d'una família

FERRAN NADEU

2
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Tot i que és famós, sobretot, com a fotògraf, Richard Billingham va començar volent ser pintor. Als 18, 19 anys, va decidir fer alguns retrats del seu pare, però no parava quiet i va haver de conformar-se a fotografiar-lo. Va començar així un projecte que acabaria exposat en la Royal Academy of Arts de Londres, com a part de la famosa exposició del 1997 'Sensation' de Charles Saatchi, juntament amb el tauró de Damien Hirst i aquella tenda de campanya en la qual Tracey Emin va penjar els noms de totes les persones amb què havia compartit llit.

En les fotos no només sortia el seu pare, l’alcohòlic Ray, sinó també la seva mare, la Liz, adepta dels puzles i, sobretot, del tabac. I el que es capturava en realitat, per extensió, era la crua vida de molts ciutadans de classe obrera de l’anomenat Black Country, la zona industrial dels Midlands occidentals, en l’època de Thatcher.

Billingham ha completat la imatge a través de curts (el documental 'Fishtank', del 1998, i 'Ray', del 2016) i finalment a través d’un torbador primer llarg de ficció, 'Ray & Liz', que diumenge va presentar al públic del D’A Film Fest; el pròxim diumenge, dia 3, hi ha una segona projecció al Teatre CCCB a les 22.00 h. "La pel·lícula explica la història de fons de les fotografies dels 90", ens explica Billingham. "Mentre produïa ‘Ray’, que tractava sobre els últims dies del meu pare, vaig escriure un curt sobre el meu oncle Laurence. I després vaig pensar que potser si afegia una tercera part podia tenir un llarg".

Aquesta tercera part gira entorn del seu germà petit, el Jason, a qui els serveis socials van acabar buscant una família d’acollida. Una versió més jove de Billingham pregunta en la pel·lícula si ell no podria també altres pares. "Allò va passar. Si vivia en un altre lloc, podia tenir electricitat i, per tant, estudiar. Estava desesperat", diu Billingham, entre rialles, curat d’allò, en aparença.

El passat, millor en 16 mm

'Ray & Liz' és una pel·lícula de ritme pacient, estructura relaxada i pocs èmfasis dramàtics. La imatge és sovint estàtica; una empremta del passat de Billingham com a fotògraf. “Si la càmera no es mou i deixes que l’acció es desenvolupi, i a més filmes en primers plans, pots aconseguir que l’espectador senti que és allà mateix. La majoria del film està rodant entre quatre parets estretes, on no té gaire sentit moure molt la càmera". Més que als dinàmics retrats socials d’Alan Clarke, 'Ray & Liz' recorda l’elegíacTerence Davies dels primers 80, influència que Billingham reconeix orgullosament.

Notícies relacionades

El director va rodar en 16 mil·límetres perquè "serveix millor per capturar les superfícies antigues, com ara la fusta –m’assenyala el marc d’una finestra pròxima–, la llana i el paper. Ara vestim roba diferent; la roba d’abric és sintètica, hi ha plàstic. La càmera digital és bona per a aquesta classe de superfícies. Si utilitzes una càmera digital per filmar el passat, res resultarà creïble per a l’espectador".

En aquesta pel·lícula profundament personal, Billingham va haver de deixar que d’altres escollissin les poques cançons que sonen. "Jo gairebé no tinc records musicals d’aquella època. Patrick Romer, l’actor que fa del meu pare de gran, havia de plorar en l’escena final. Li vaig preguntar amb quina cançó podia aconseguir-ho. Va elegir 'Some of your lovin', de Dusty Springfield".