'El niño que pudo ser rey': Excalibur contra el 'brexit'

La segona pel·lícula de l’anglès Joe Cornish s’assembla de diverses maneres a la seva òpera prima, la comèdia de ‘fantaterror’ 'Attack the block' (2011), convertida després de la seva estrena en obra de culte. Totes dues situen esdeveniments de proporcions mítiques al lumpen londinenc, i totes dues semblen afirmar que el destí del món està en mans de la jovenalla. Però si llavors va enfrontar un grup d’adolescents a una invasió alienígena, ara Cornish submergeix els seus joves protagonistes en l’univers artúric perquè aprenguin la importància de l’esperança i la unitat a l’Anglaterra del ‘brexit’.

En el procés la pel·lícula rendeix jovial homenatge a aventures dels vuitanta com 'Els Goonies' (1986) i 'E.T. L’extraterrestre' (1982) sense deixar d’assumir la influència de les sagues de 'Harry Potter' i 'El senyor dels anells’, però la sinceritat i empatia que malgasta fan que transcendeixi el pastitx; així mateix, Cornish compensa la seva falta d’imaginació visual amb l’energia i l’entusiasme que malgasta mentre empeny els seus personatges d’una aventura a la següent. I si d’una banda els seus missatges sobre el poder de l’amor i l’amistat i sobre la importància de l’honor i el treball en equip poden fer la sensació de ser una arma una mica simple per salvar l’ànima britànica, per l’altre es pot recordar que l’objectiu d’ 'El niño que pudo ser rey' no és fer política. Prefereix centrar-se a ser la millor pel·lícula inspirada en els cavallers de la Taula Rodona des d’'Excalibur' (1981); el tipus de pel·lícula que els nens de 12 anys udolaran de plaer veient-la, i que farà els adults enyorar aquesta edat.