GUIA DE VISIONAMENTS

Més pel·lícules bones que potser no saps que pots veure a Netflix

Una selecció de petites joies semiamagades a l'inabastable catàleg de la plataforma

zentauroepp47003557 la enfermedad del domingo190217170429

zentauroepp47003557 la enfermedad del domingo190217170429

7
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Tots hi hem sigut. Enfrontats a la interfície en constant desplegament de Netflix, als tràilers en ‘autoplay’ i els atractius pòsters en miniatura. Sense guia i sense direcció, en crisi, gairebé paralitzats per la varietat d’opcions. Tractant de discernir què condueix el sistema a recomanar-te ‘Hotel para perros...’ “perquè has vist 'Aniquilación'". Tens dues hores de la vida per invertir en una cosa decent, però ja n’has invertit una només a explorar la categoria ‘Afegit recentment’. Amb una hora tindries temps per a un pilot, però ja només et faltava començar ara amb les sèries.

Netflix és molta cosa, per bé i per malament. El seu motor vital és "tenir alguna cosa per a cada persona en cada moment", i cada persona és un món i de vegades un passa per mals moments que t’impel·leixen a veure coses molt dubtoses. La categoria 'Pel·lícules bones’ no existeix per desgràcia, però nosaltres ja hem publicat diverses llistes amb títols que podrien figurar-hi. En aquesta doble pàgina hi ha la nova, amb un grapat de títols afegits (més o menys) recentment i que poden haver passat desapercebuts, en algun cas perquè ni tan sols des de Netflix s’han promocionat excessivament, encara que puguin ser títols propis.  

Hi ha afany de diversitat en molts sentits. Una cosa que sovint s’infravalora d’aquesta plataforma és com ens permet veure, tard o d’hora (o potser mai), films de les parts més diverses del món, incloent-hi favorits de festivals importants. A la selecció hi trobareu pel·lícules de l’Índia, Indonèsia i Islàndia.

Gairebé tots són títols recents, però també hi ha un emblemàtic drama negre dels anys 90, Daughters of the dust, de Julie Dash, en la seva versió restaurada del 2016 (Netflix té els seus ‘oldies’; pocs, però en té). Podeu veure pel·lícules de pena (de la bona), de patacades, d’aventures juvenils o de polis molt reals. D’imatge real o d’animació sobrenatural. I al costat de totes aquestes rodanxes de ficció, hi trobaran també no ficció de ciència-ficció: 'Abducted in plain sight'.

Hi ha, com a mínim, el que creiem una obra mestra, però haureu de continuar llegint per saber quina és.

1. 'Abducted in plain sight', veritable ciència-ficció

Que quedi clar que aquest documental ‘true-crime’ no és, en absolut, cap obra d’art: la seva directora es limita a alternar els sempiterns caps parlants i (poques) fotografies amb recreacions en super8 que semblen una obra inèdita d’Ed Wood Jr. Però la història, en fi, és una altra història. La crònica del doble segrest de la futura actriu Jan Broberg per part d’un pederasta inclou proposicions indecents (i no a la nena), alienígenes, l’Església mormona, bandes de ‘motards’... Et passes els 91 minuts entre espantat i incrèdul, sense acabar-te de creure el que veus. 


2. 'Daughters of the dust', una perla històrica

Si per alguna cosa no destaca Netflix és per la seva col·lecció de clàssics (DEP FilmStruck), però de vegades incorpora peces antigues i amb valor històric, com la col·lecció 'Pioneros del cine afroamericano', amb joies datades entre 1915 i 1946. O la més recent però també històrica 'Daughters of the dust', primera pel·lícula dirigida per una afroamericana que va tenir una distribució en tota regla als cines dels Estats Units. El poètic drama de Julie Dash, inspiració clau del disc visual ‘Lemonade’ de Beyoncé, segueix els moviments d’una família gullah en els seus preparatius per mudar-se de Sea Island al territori continental.


3. 'La enfermedad del domingo', entre Almodóvar i Weir

La quarta pel·lícula de Ramón Salazar (director de 'Piedras') va aconseguir lloances de la crítica internacional a la Berlinale del 2018. Però la passió global no es va acabar aquí: el gener passat, ‘Variety’ la va destacar com a segona millor pel·lícula original de Netflix del 2018, només per darrere de ‘Roma’. Crítica i públic continuen descobrint els encants tèrbols d’aquest drama disfressat de ‘thriller’, entre Almodóvar i Peter Weir, sobre el retrobament d’una mare (Susi Sánchez, acabada de premiar amb el Goya per la seva interpretació) amb la filla que va abandonar tres dècades abans (Barbara Lennie). Deixa el seu pòsit.


4. 'I kill giants', la fantasia contra el trauma

Basada en la novel·la gràfica de Joe Kelly i J. M. Ken Niimura, l’òpera prima d’Anders Walter  explica l’odissea de Barbara (Madison Wolfe, la nena d’'Expedient Warren: El cas Enfield'), preadolescent amb tants problemes a casa com fora, perquè s’ha decidit a plantar cara a gegants i titans que sotgen als voltants. Cosina germana d’’Un monstre em ve a veure’, ens recorda el poder (i també les limitacions) de la fantasia a l’hora de bregar amb traumes reals. Reflexiva, delicada, és la classe de pel·lícula infantil-juvenil que a penes ja es fa.


5. 'The night comes for us', orgiàstica amanida de mastegots

L’indonesi Timo Tjahjanto es va haver de proposar fer la pel·lícula de mastegots que acabés amb totes les pel·lícules de mastegots. A ‘The night comes for us’, la trama és només una excusa per enllaçar escenes de lluita d’un quart d’hora i ‘set pieces’ rocambolesques, tot això dominat per la més extrema ultraviolència. Una passada, vaja. Del mateix director es pot veure ‘Que el diablo te lleve’, terror de bruixeria i possessió que no oculta les seves referències, de ‘L’exorcista’ a ‘Possessió infernal’, però s’eleva per sobre del simple pastitx gràcies a una càmera d’energia... diabòlica.


6. 'Outside in’, una altra exhibició d’Edie Falco

La directora Lynn Shelton ja no es basa tant en la improvisació com en els seus començaments, però encara deixa que els actors respirin i habitin els seus personatges. A ‘Outside in’ és difícil trobar un element emocional estrident o precipitat, en part perquè Edie Falco és incapaç d’una cosa així. L’antiga Carmela Soprano es llueix com la professora en plena crisi conjugal que estableix a poc a poc, sense buscar-ho en excés, una intimitat amb l’antic alumne (Jay Duplass) a qui ha ajudat a sortir d’un empresonament injust. Avís per a melòmans: la música és d’Andrew Bird.


7. 'Soni', ser dona i policia a Delhi

Presentat a concurs a Venècia, el primer llarg d’Ivan Ayr és un film de polis com pocs se n’han vist: se situa a Nova Delhi, les seves protagonistes són dones i el principal crim a resoldre sembla irresoluble. La policia Soni (Geetika Vidya Ohlyan) i el seu superior Kalpana (Saloni Batra) s’obren pas com poden en una societat regida per micro i macromasclismes, en què massa homes no perden l’oportunitat a fer creure les dones que les seves vides són intranscendents. Filmada en preses llargues, sense efectisme però sense compassió, ‘Soni’ exerceix un encanteri amarg.


8. 'Vida privada', la mestria subtil

Una altra prova de desigualtat de gènere: fins a 11 anys li ha costat a Tamara Jenkins, directora de (l’excel·lent) ‘La familia Savages’, estrenar la seva següent pel·lícula. Però almenys així ha tingut temps de depurar-la a fons i convertir-la en l’obra mestra que és. Una que no s’anuncia a plens pulmons, sinó amb maneres subtils, desbordant intel·ligència en cada decisió a tots els nivells. Aquesta comèdia dramàtica sobre una parella de mitjana edat (Kathryn Hahn i Paul Giamatti) i la seva lluita amb els tractaments de fertilitat mereixia estar més present als últims Oscars.


9. 'Wolf children', animació sobrenatural

Notícies relacionades

Al·lucinant animació del 2012 del mestre japonès Mamoru Hosoda, aquest sí candidat a l’Oscar per ‘Mirai, mi hermana pequeña’. Va arrasar en festivals al voltant del món, incloent-hi el de Sitges, del qual va sortir amb el premi a millor pel·lícula d’Anima’t. Elegant en la seva execució visual i amb una sòlida carcassa dramàtica, explica la història d’una mare soltera que ha de criar sola els seus dos fills, que es porten fatal... i a sobre són meitat llop. Com en tota bona mostra de cultura nipona, el respecte pels grans i la naturalesa hi són molt presents. Una lliçó d’art i de vida.


10. 'Y respiren normalmente’, bonica desolació nòrdica

En aquesta pel·lícula ‘indie’ d’Islàndia (¿quantes n’hem pogut veure fàcilment?), una mare d’aquest país amb problemes econòmics i una refugiada de Guinea Bissau entrecreuen les seves vides en circumstàncies incòmodes i inesperades. Petits actes d’amabilitat mútua esmorteeixen durant un temps la duresa d’una realitat injusta. La trama del debut d’Isold Uggadottir, premiat a Sundance i Göteborg, pot abusar de les casualitats, però les bones interpretacions aconsegueixen pal·liar-ne la incredulitat. Per creure una mica, durant alguns minuts, en l’ésser humà.