La Zowi, la sobirana del trap: «De vegades em sento sola en això»

Posin el ‘play’: “I don't fuck with nobody; no creo en nadie; i don't trust nobody; te gusta mi money; te gusta mi culo; te gusta mi papi; te gusta mi puño; te gusta mi foto; te tengo loco; hasta los moros me comen el toto”. Canta La Zowi a ‘Trust No Bitch’, nihilisme en vena. Perdó, abans de prémer el ‘play’, ella els demanaria que obrissin la ment. No obstant, el trap ha obert un forat extraordinari en el públic que té a veure amb el relleu generacional i amb certes mirades de superioritat moral. Ella mateixa pregunta en el tema ‘Tu o Yo’: “¿Qué vale más tu vida o la mía?”.  “O lo entiendes o no, tengas la edad que tengas”, conclou en una conversa amb aquest diari abans d’actuar aquest divendres alFestival Cara B. 

La Zowi és incòmoda, descarada, singular i, per això, és la gran icona femenina de l’escena de la música urbana espanyola. Ha trencat clixés i estereotips. Destil·la carisma, personalitat i sedueix amb un poder estètic inimitable. Tant crea comunitat amb les seves cançons, com també crea rebuig. Avanç –per si no ho saben–, li és igual les picors que creï. “La meva música és bastant particular i no va a les masses, sinó a un públic més selecte”, comenta. “De la mateixa manera que he generat molt odi, sé que també hi ha gent que m’estima molt i que he arribat a molts cors i moltes ments”, afegeix. 

Aquesta cantant de trap de 25 anys nascuda a França, va emigrar amb els seus pares –artistes tots dos– a Espanya i va créixer a Granada des dels quatre anys –”vaig passar de París al Sacromonte, un barri molt peculiar”–. També ha viscut a Barcelona o Madrid, on ara està establerta. “Viatjar t’obre la ment i crec que això m’ha donat certa inquietud a l’hora de fer la meva vida”, puntualitza. “Jo tenia bastant clar que volia fer al contrari que el món dels artistes, perquè el veia com a una cosa familiar i he vist les parts negatives que té, com la falta d’estabilitat”, destaca. 

Pas endavant

La Zowi, que fa més de cinc anys que va publicant un degoteig de cançons, va fer un pas endavant el novembre passat amb el seu primer àlbum, ‘Ama de casa’ (La Vendición). Li ha costat fer-lo, explica: “Vaig començar per diversió i sense ser conscient del que feia i, a l’estar bastant sola com a dona, m’he relaxat. Al tenir més competència la gent et pica, t’anima”.  Les seves cançons polaritzades, protagonitzades per una dona poderosa o una figura dèbil i submisa, comparteixen la cruesa. “M’agrada sentir-me per sobre dels problemes i no intento dissimular-ho, m’agrada plantar cara a les coses, però, és clar, hi ha coses que dolen i no les amagaré”, explica. “Sense comparar-me amb ningú, crec que com a dona me n’he anat a l’extrem. No parlo de ballar, de beure al parc, de ‘m’he enamorat d’un noi’, vaig moltíssim més lluny”, afegeix. I comparteix una reflexió: “De vegades penso, i fins i tot em fa ràbia: ‘Ja es podria mullar més alguna’. Perquè sí que em sento sola, de vegades, en això”.

La Zowi recull un públic majoritàriament molt jove. “Em ve de gust tenir un públic més madur i responsable, no m’agrada que m’escoltin nenes que estan totalment perdudes com ho he pogut estar jo en la meva adolescència”, reconeix. Durant la conversa comparteix els seus pensaments pel que fa al forat existent en el públic comentat anteriorment: “Entenc que a una àvia li costi més, és inevitable. Però amb interès i obertura mental, amb ganes d’avançar, es pot. Cal evolucionar, per a mi això és bàsic. Jo m’hi esforço. Veig xavals de 18 i n’aprenc. A mi m’interessen molt les generacions joves perquè crec que són les que més frescor aporten, són les que han nascut ja en aquest món”.

Reina del joc

La Zowi es diu reiteradament ‘puta’ a si mateixa, una paraula que adquireix un significat completament diferent en el trap en boca d’una dona. Així es denominen per mostrar-se com a dones apoderades, reines del joc. El malnom en qüestió, la cruesa en els seus temes i el llenguatge explícit fan sorgir la pregunta sobre el rum-rum que sembla indicar que l’artista ha de ser un referent positiu per al públic. “De vegades em ratllo una mica perquè tot el que faig és bastant improvisat, però confio en mi, sé que soc bona i que no hi ha res de dolent en el que faig. Tampoc crec que la meva funció sigui aquesta, em fa ràbia sentir-me responsable”. 

Així doncs, ‘Ama de casa’ és un àlbum –“molt personal, de coses que he estat vivint”– de títol escandalitzador que queda curt: 6 cançons, cada una amb un productor diferent (entre ells Steve Lean, arquitecte del so PXXR GVNGSteve Lean) . “Ho he fet per desafiar-me a mi mateixa, per sentir que avanço”, explica. “Aquests últims dos anys he sigut bastant mestressa de casa. La gent associa ‘mestressa de casa’ a no tenir ambició i això és una manera de demostrar que sent mestressa de casa es poden fer milers de coses”, reivindica.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

L’àlbum l’ha tret amb La Vendición, segell independent i familiar del trap.  “Treballar per a algú no és dolent, però sempre hi ha més limitació i, en aquest cas, sent art em sembla important que no hi hagi mitjancers porquer l’art és una cosa molt personal i única”, comenta sobre les opció de firmar per un gran segell musical. “Fer diners, més del que esperava, d’una manera superpunky és un orgull. Jo quan tinc diners els comparteixo, no vull de cap manera engreixar el meu matalàs”, afirma. I afegeix: “Soc conscient quan vacil·lo de diners que hi ha gent que no té per menjar”.

Aquest divendres la sobirana del trap actua al Festival Cara B al recinte barceloní Fabra i Coats. Allà donarà de menjar al seu públic: “M’agrada sentir-me superior en aquell moment, com si jo fos la seva mare i ells, els meus fills”.