CRÍTICA | 'High life': la solitud en l'espai

Si Stanley Kubrick va crear el 1968 el concepte de ciència-ficció adulta amb '2001: Una odissea de l’espai', la realitzadora francesa Claire Denis,Claire Denis amb menys ambicions, dissenya ara amb la inclassificable 'High life', mig segle després d’aquella odissea, una ciència-ficció poderosament d’autor, en el sentit més ampli i ric del terme. Inclassificable perquè malgrat la seva pertinença temàtica i visual al gènere concret, perfora camins fins ara no explorats en la relació de l’ésser humà amb l’espai, a més de tractar temes d’arrel més ecologista, les relacions entre pares i fills i, sobretot, la solitud, aspecte important en molts films de ciència-ficció, de ‘Naves misteriosas’ a ‘Marte’ ('The martian').

El traç de Denis en el cine europeu contemporani és profund, tot i que aquí l’hem pogut degustar amb comptagotes, ja que amb prou feines s’han estrenat tres de les seves pel·lícules anteriors: ‘Una dona a l'Àfrica’, ‘Los canallas’ i ‘Un sol interior’, la primera i la tercera protagonitzades per Isabelle Huppert i Juliette Binoche, respectivament, les actrius franceses més inquietes a l’hora de treballar amb directores o directors arriscats. Binoche repeteix a 'High life', tot i que en un paper més secundari. És Robert Pattinson, l’actor que ha sabut treure’s de sobre l’estigma de la saga 'Crepúsculo' treballant amb Cronenberg, Herzog i Denis, que sosté bona part del pes en el paper d’un astronauta aïllat que ha servit de conillet d’Índies per a un experiment sobre la paternitat. És un film tan ingràvid com l’espai exterior, puntuat per la música i les cançons de Stuart Staples (líder de Tindersticks, col·laboradors habituals de la realitzadora), amb seqüències especialment violentes, altres de sexe agressiu, composicions visuals desafiadores i un ritme tan tens com dens.