Anar al contingut

ELS PREMIS DEL CINE ESPANYOL

Eduard Grau: "Tinc predilecció pels directors sonats, pels genis"

El director de fotografia barceloní, assentat professionalment a Los Angeles, opta per segona vegada al Goya pel seu treball a 'Quién te cantará', de Carlos Vermut

Julián García

Eduard Grau: "Tinc predilecció pels directors sonats, pels genis"

RICARD CUGAT

Fa 10 anys, la vida d’Eduard Grau (Barcelona, 1981) va donar un tomb. Sense haver arribat a la trentena i amb una carrera encara incipient, el dissenyador Tom Ford el va triar perquè fos el director de fotografia de la seva òpera prima, ‘Un hombre soltero’ (2009). Una dècada després, Grau resideix a Los Angeles i és un professional consolidat als Estats Units, amb nombrosos treballs per al cine, el videoclip i la publicitat. Aquest dissabte, l’operador barceloní optarà per segona vegada al Goya per la fotografia de la subjugadora ‘Quién te cantará’, de Carlos Vermut.

Ja va ser nominat al Goya per ‘Buried (Enterrat)’, de Rodrigo Cortés (2010). ¿Creu que aquesta vegada serà la bona?
[Silenci] No crec que guanyi. És molt difícil. Un premi mai és just, ni tan sols la nominació. És molt difícil valorar i jutjar la feina dels altres, sempre hi ha un punt subjectiu i emocional en la gent que vota. Així que, bé, si em donen el Goya, encantat, les meves ties estaran supercontentes [riu], però si no... no passa res. No puc, ni he de, jutjar la meva feina pels premis.

¿Quin balanç fa de la seva feina a ‘Quién te cantará’?
M’ha flipat treballar amb un paio com Carlos Vermut. És una ment privilegiada en un panorama general de mediocritat. Farà millors o pitjors pel·lícules, perquè fer una pel·lícula és molt difícil i fer una obra mestra encara més. Ell encara no l’ha fet, l’obra mestra, però n’acabarà fent una perquè el talent que té no es pot controlar.

¿Vermut va ser molt intervencionista o li va deixar molta llibertat en la seva feina?
Hem treballat en equip. Una col·laboració en el bon sentit de la paraula. Ell m’ha deixat treballar amb molta llibertat en la llum i el seu tractament. Per​o​ en els plans s’hi ficava més: tenia la pel·lícula molt clara, amb tot dibuixat com en un còmic. El propòsit era que les imatges seduïssin, amb colors suaus, tènues, amb una estètica simple, molt de línies, gairebé buida. En qualsevol cas, ha sigut un repte majúscul i una experiència extraordinària. He pres decisions arriscades, me l’he jugat, i això és el que em motiva per damunt de tot. Soc feliç quan arrisco. Si perdo cabells, i aquí n’he perdut, és quan puc estar orgullós del que he fet.

"Soc feliç quan arrisco. Si perdo cabells treballant és quan puc estar orgullós del que he fet"

Vostè ha reconegut més d’una vegada que treballar en ‘Un hombre soltero’ li va canviar la vida.
Me la va canviar del dret i del revés. De sobte, amb 27 anys, treballant a Hollywood amb Julianne Moore i Colin Firth, amb Tom Ford, i a sobre en una pel·lícula que estava bé. Li tinc molt afecte. De vegades la torno a veure i redescobreixo coses, idees, decisions que ara, vistes amb el temps, flipo que prengués.

El seu debut en el llargmetratge va ser de la mà d’Albert Serra, a ‘Honor de cavalleria’ (2006). ¿Què recorda d’aquell treball?
[Silenci molt prolongat] Totes les grans oportunitats m’han arribat de forma molt rocambolesca. Havia llegit que Albert [Serra] havia dirigit una pel·lícula, ‘Crespià, the film not the village’, que era boníssima. Em moria de ganes de veure-la, però només la feien en un cine de Girona. El cas és que em vaig animar a agafar el cotxe a Barcelona i anar a veure-la, però aquell dia plovia molt i al final vaig decidir no anar-hi. Un oncle meu, no obstant, va fer un gran gir a la història. És de Banyoles [com Serra] i em va dir que coneixia un paio que havia de conèixer.

I el va conèixer.
Va ser una cosa molt gran. Jo acabava de sortir de l’ESCAC i li vaig dir: ‘Albert, jo he de treballar en la teva pel·li sigui on sigui’. I parlant i parlant, va descobrir que jo sabia alguna cosa de càmeres i em va dir: "Doncs si vols pots fer tu la fotografia. ​Tinc un altre director ​de fotografia [Christophe Farnarier], però bé... ho apanyem". Vam acabar sent dos. Vaig aprendre més amb l’Albert que en quatre anys a l’escola de cine”. El pòster d’‘Honor de cavalleria’ és l’únic que tinc penjat a casa meva.

Em crida l’atenció que vostè també hagi sigut el director de fotografia de ‘Finesterrae’, de Sergio Caballero (2010), un altre director de talent marcià, inaprehensible, com Serra. ¿L’atreuen aquest tipus de cineastes sense lligams?
Jo crec que en la bogeria hi ha la meravella i Sergio, com Albert [Serra] i Carlos [Vermut], són ments úniques, com d’un altre món. ¡Mira el que ha fet el Sergio al Sónar! [És responsable de la imatge del festival]. Quan els humans normals pensem en l’opció A o l’opció B, ells estan més enllà de la F i de la G. Aquesta gent que  gira la normalitat del revés m’atreu molt. Potser és perquè la meva àvia és de Banyoles i està també una mica sonada en el bon sentit, però tinc predilecció pels directors sonats, pels genis, els que ens descobreixen coses de la vida que no coneixíem. Per això, quan vinc a Espanya a treballar és per jugar-me-la, per arriscar, per fer una cosa especial. Les pel·lícules normals ja les trobo als Estats Units

Parlant de Hollywood, ¿està en alguna cosa actualment?
A l’abril s’estrenarà a Espanya 'Memoria esborrada', de Joel Edgerton, amb Nicole Kidman i Lucas Hedges, i que vaig rodar just després de 'Quién te cantará'. I he acabat ara mateix ‘Torrance’, amb Gavin O'Connor de director i Ben Affleck de protagonista. Fa d’alcohòlic, una cosa més o menys autobiogràfica. És una pel·lícula de 25 milions de dòlars, de Warner, gran, que pot portar la meva carrera cap a un altre costat que encara desconec. I això m’emociona​, em motiva​.​ ​​Soc ​al​ camí, intentant-ho. Em sento afortunat de fer el que faig. M’apassiona ​fer pel·lícules i m’agrada ser feliç fent-les.

"Quan vinc a Espanya a treballar és per jugar-me-la, per arriscar. Les pel·lícules normals ja les trobo als Estats Units"

¿Mai l’ha temptat ser director?
A veure, he fet curts i publicitat, i no em surt malament, però tampoc aconsegueixo l’excel·lència. No sé com dir-ho: el que m’agrada és fer pel·lícules meravelloses de les quals estar orgullós. I segur que serà més fàcil d’aconseguir si soc el director de fotografia i m’ajunto amb gent excel·lent que si intento fer-les jo. No sé què serà de la meva vida d’aquí 10 anys, potser estaré cansat o frustrat, però ara mateix crec que ser director de fotografia és la millor professió del món.

¿Quan va entrar a estudiar a l’ESCAC tenia clar que seria director de fotografia?
No, no. Vaig entrar a l’escola perquè volia dedicar-me a les pel·lícules. Sempre somies ser director, però recordo el meu primer any, quan encara portava els cafès, i conèixer uns alumnes de quart que feien fotografia. Vaig veure que disfrutaven tant i que el que feien era tan guai, que vaig pensar que potser el que faria bé era ser com ells. Un d’ells era Arnau Valls, que avui és un dels grans. En realitat, m’agraden totes les coses del cine, totes: el muntatge, el so... Potser soc més reactiu i intuïtiu que profund, i pot ser que per això em surti millor la fotografia que la direcció.

Un dels seus treballs de final de carrera va ser el curtmetratge ‘Larutanatural’, d’Àlex Pastor (2004) ... Aquella curta va ser una bomba, l’inici d’alguna cosa gran.
Just ahir vaig rebre el missatge d’un director que em deia: “He vist ‘Larutanatural’ una altra vegada i estic flipant. És el millor curt que he vist en la meva vida. És una obra mestra” [silenci una altra vegada molt prolongat]. Estava pensant que potser és l’única obra mestra que he fet en la meva vida, i és un curt [silenci de nou]. És una idea brillant, perfectament​ dirigida, ​una autèntica meravella. Tant de bo hagués aconseguit a les pel·lícules que he fet fins ara estar tan satisfet i orgullós com amb ‘Larutanatural’, però les pel·lícules, per una qüestió de volum, són 10 vegades més difícils de fer que els curts. És tan fàcil que un error et pugui enfonsar una pel·lícula, hi ha tants factors, tanta gent que...

Voldria que fos vostè mateix qui definís el seu estil com a director de fotografia.
Els directors que em coneixen, els amics, detecten coses meves. Solc estar subjecte a canvis, a adaptar-me. Cada projecte, cada director, és un món. Però si alguna cosa és molt pròpia de mi és que intento explicar la història de la millor manera possible, sense posar-me davant ni voler ser més important que la mateixa pel·lícula. M’agrada embellir la realitat, veure-la d’una forma poètica o bonica.

Cinc directors de fotografia de referència per a Eduard Grau

1. "Un d’indiscutible és Harry Savides, director d’‘American Gangster’, de ‘Zodiac’, de ‘Reencarnación’ (foto), de diverses pel·lícules de Gus van Sant. A més de ser molt bona persona, ha sigut un visionari, un esteta, un amant de la foscor”.


2. “Un altre que no pot faltar en la meva llista és Gordon Willis, perquè va fer molt bones pel·lícules de diferents estils amb directors i pel·lícules que admiro: ‘Annie Hall’, ‘Manhattan’ (foto), ‘El padrí’ ... Em fascina la suavitat de la seva llum i la seva foscor”.


 3.  “Arnau Valls és clau en tot això. El vaig conèixer a l’ESCAC i ell va ser qui va fer que jo volgués ser director de fotografia. Hem après molt l’un de l’altre i som molt, molt amics. Ha fet grans treballs: ‘Tarde para la ira’, ‘EVA’ (foto), alguns videoclips de Rosalía...”.


4. “Pau Esteve és un altre gran amic. Ha fet la foto de ‘La pesta’, ‘Arde Madrid’, i va guanyar un Goya per ‘Caníbal’ (foto). Hem vist moltes pel·lícules junts. És un amant de la foscor, de l’estètica, un amant del risc. Aquests són els directors que m’agraden: els que se la juguen.


5. "Dels nous, em flipa Robbie Ryan. És el director de fotografia de ‘La favorita’ (foto) i està nominat amb justícia per a l’Oscar. Un tio que havia fet coses per a Ken Loach (‘Yo soy Daniel Blake’) i el cine indie britànic, tipus ‘Fish tank’; un tipus amb actitud, que arrisca, un revolucionari, un llibertí. ¡I a qui a sobre li surt bé!”