'Gente que viene y bah': la calidesa com a refugi

És complicat trobar una pel·lícula amb personalitat pròpia en el terreny de la comèdia romàntica, un gènere habitualment llastat pels clixés i les fórmules preestablertes. Per això, ‘Gente que viene y bah’ suposa un bàlsam gràcies a la seva capacitat per establir un model que va més enllà de les modes i que aposta per la calidesa i la proximitat, l’humanisme i les reflexions sobre alguns assumptes universals, com la recerca de la felicitat, que, dins de la nostra opressiva societat actual que ens fa ser uns autòmats, acaben per adquirir un nou sentit.

L’‘opera prima’ de Patricia Font té la virtut d’escapar-se de l’ambient cosmopolita que caracteritza les pel·lícules generacionals per traslladar-se a un poble de la costa de Barcelona i deixar-se inundar per la seva lluminositat. Així, la pel·lícula s’encomana d’aquesta energia mediterrània i, tot i que giri entorn de temes durs com la pèrdua, el buit i la crisi personal, es transforma en una divertida i emocionant història, atapeïda de magnífics personatges, sobre els vincles familiars, capaç de transformar la melancolia subjacent en una oda a la necessitat de disfrutar de les petites coses de la vida, ja sigui amb una cançó de Baccara o amb una posta de sol.