Un mar de paraules per ofegar la mort

El teatre no demostra el seu caràcter d’art itinerant quan es tracta de superar l’escassa distància que separa Barcelona de València. Ni els evidents llaços culturals i lingüístics serveixen per unir dues escenes que viuen d’esquena. De tant en tant, algun tímid cicle a les alternatives fa possible una unió entre ports, com l’Escenari Brossa, que ens acosta dues figures clau de l’escena valenciana: Juli Disla (el seu molt recomanable 'Carinyo', amb Jaume Pérez, arribarà a partir del 23 de gener) i Paco Zarzoso, que dirigeix a la companyia La SubTerránea fins al diumenge 20.

'Maleïda tardor' és una creació col·lectiva que s’amarra en la perfecció a la sala Palau i Fabre, calador de propostes on la paraula és la protagonista. Tres actrius, en rima amb les tres Gràcies i amb tants altres trios del simbolisme universal, ens reben a ritme de pasdoble, ambient de ball i revetlla sota bombetes de colors i un tapís de fulles tardorals. Repartits per les tres taules, els fermentats símbols del mar Mediterrani: parra i raïm, i la premsa per trepitjar i donar vi. Salpen amb un conte que desplega les espelmes de la mitologia, la història d’Europa, vella i nova, la princesa fenícia que cavalca un toro blanc, Zeus, torejat fins al present del continent, frontera i presó amb mar de fons. I així anirem saltant del terreny diví a l’humà, buscant la connexió que hi ha entre les coples de Jorge Manrique i la capacitat del bòtox per reparar l’erosió de la cara

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

I és que entre un corrent de frases embravides ens anem adonant de la direcció de la travessia, ens condueixen fins a l’esquemàtic conflicte entre Eros i Tànatos en clau elegíaca. Res pot aturar el temps, ni el final que porta com a equipatge. S’espera una parca amb forma de diable, com Vladímir i Estragon esperaven Godot, però ja sense indici de fe, o reclamant-la a hòsties. I quan s’acosta l’inevitable desenllaç, es pregunten què n’haurà sigut del viatge, quines petjades deixarem a terra. Necessitem la tragèdia, ens diuen, perquè sabem com ve la mort.

Una feina postcastissa

La companyia firma la dramatúrgia, tot i que rima la seva poesia amb aquest postcasticisme barroc del Paco Zarzoso dramaturg, aquest anar i venir de frases teixides com tapissos pesats, veus entre el diàleg i la declamació que ens recorden les millors propostes de l’Hongaresa, la companyia que comparteix amb Lluïsa Cunillé. Hi ha pols i ritme, encara que alguns moviments es repeteixin o siguin evidents. La il·luminació no llueix tant com hauria, és possible que la sala se’ls hagi quedat petita. Defensen la feina amb ungles i dents Lucía Sáez, Lucía Abellán i María Andrés, desbordants d’energia en el seu esforç i dificultat per hissar les paraules en la correcta direcció, la de retratar la mort parlant de la vida, o viceversa.