L'últim vals de Dr. Calypso

El paisatge musical de Barcelona serà diferent a partir de la pròxima setmana. Dr. Calypso desapareix dels escenaris després dels seus dos últims concerts que faran el 2 i el 4 de gener a la sala Apolo. Amb ells desapareix el gran referent de la música jamaicana catalana. De la mateixa manera que l’Orquestra Plateria va introduir a Catalunya la salsa i altres ritmes llatins durant els anys 70, ells van divulgar l’ska, el rocksteady, el calypso, la soca i el bugalú als anys 90.

Per a molts melòmans, Dr.Calypso ha sigut la via d’accés a noms clau de la música tropical com Joe Bataan, Laurel Aitken i The Skatalites. “Sempre hem tingut aquest rotllo didàctic. La nostra música és com els jocs educatius de 8 a 88 anys”, reivindica Sergi Monlleó, àlies Xeriff. El cantant de la banda, juntament amb Luismi López, assumeix que si avui hi ha vetllades de reggae a cada festa major és, en part, culpa seva. També es van proposar retratar el seu entorn mitjançant lletres antiracistes (‘Pole man’), antifeixistes (‘Brigadistes internacionals’) i ecologistes (‘Pardalets’) que tenen una inquietant vigència.

La història de Dr. Calypso és lad’una Barcelona que ja no existeix. La de La Destil·leria, el Sot, el KGB i tants altres escenaris extints. La de segells de la independència preolímpica com ara Tralla i Semaphore. La transformació de la ciutat ha marcat també el rumb d’un grup nombrós, de 12 músics, que ha acabat a Sant Adrià de Besós, després d’abandonar locals d’assaig a la Zona Franca, Poble Nou, Eixample i Gràcia, el barri on va començar tot.

Carrer Àgata, carrer Perill

La història comença albar L’Aritjol delcarrer de Santa Àgata, “un bar de treballadors” on van coincidir diversos joves aficionats a l’escalada i a la música. A mitjans dels 80 era possible que en un bar s’ajuntessin rockers, mods i hardcoretes. “Anava gent de L’Odi Social, Briols i Skatalà,” recorda el guitarrista Jordi Manyà, àlies Maniac. “Els cambrers eren amics i posaven les cintes que portàvem. Jo sortia de casa amb una de rocksteady i una de soul i després d’escoltar una dels DRI, posaven la meva”, afegeix el Xeriff. Els dos recorden l’ambient variat i fraternal que transpirava el barri. A tots els unia el desig de descobrir músiques i “un enemic comú: els skins fatxes”.

Deu travessies més al sud, en un soterrani delcarrer del Perill, tenia el seu local d’assaig el grup de thrash metal Acció Directa. Diversos clients de L’Aritjol es van animar a aprendre allà a tocar ska imitant les cançons dels seus artistes favorits. “Per estar tot el dia al bar, ens portem les xibeques, un porro i toquem una estona”, van planejar. Aviat van arribar el Luismi i el Xeriff, dos mods que ja començaven a interessar-se per l’ska jamaicà dels anys 60. Per insonoritzar el soterrani, van reunir matalassos i moquetes llançats als contenidors de la zona. “Allà ens vam immunitzar contra qualsevol malaltia”, afirma el Maniac. Era el 1987.       

Dr. Calypso encara tardaria any i mig en fer el seu primer concert. Va ser a Sant Boi de Llobregat, en un local de carretera dedicat a la venda de ceràmica que es llogava per a festes. Ells van muntar les barres, van comprar la beguda, van convocar la gent i van escombrar el terra. I, per descomptat, van aprendre a tocar un repertori inspirat en aquells discos de ska que arribaven a la ciutat amb comptagotes. “Si Txarly Brown (dissenyador, impulsor del fanzine dedicat a l’ska ‘FBI’ i aliat del grup) descobria dues còpies d’un àlbum de The Skatalites a Discos Castelló, en comprava una i em trucava dient: ‘T’he amagat l’altra còpia al calaix de l’òpera perquè ningú la trobi’”, explica el Xeriff.

La ‘màster class’ de Laurel Aitken

Quan els Calypso no havien gravat ni una cançó, va aparèixer per Barcelona el pioner de l’ska Laurel Aitken. Txarly Brown el va convèncer per organitzar un concert i com que no tenia banda, el va ajuntar amb els Calypso. “El seu mànager només ens va posar un requisit: res de porros al local”, explica el Xeriff. “Es va asseure a la bateria, va tocar el teclat, va tocar la guitarra... Ens va fer una ‘màster class’ particular”, recorden avui. El concert es va celebrar el juny de 1990 a la sala Sot del carrer Diputació i va disparar la popularitat d’aquell grup d’aficionats. Del seu primer casset, amb quatre cançons, van col·locar-ne més de dues mil còpies. “Crec que costava 250 pessetes”, calcula el Xeriff. Encara avui es revenen per 35 euros.

De les festes autogestionades van passar als bars de barri i d’allà a les cases okupes, les sales de concerts i el circuit de festes majors. “Ens vam adaptar bé perquè som una orquestra amb esperit de rock’n’roll. Ens agrada cridar, suar i tot el que es fa en el rock, però la nostra formació és d’orquestra”, opina el Xeriff. “Però quan passes del bareto a l’envelat i entres en un entorn més professional quan tu no ho ets, has de millorar”, afegeix el Maniac. I així va començar la purga de membres que no estaven a l’altura. El primer en saltar va ser el bateria i quan van fitxar a un altre de millor, la resta del grup va haver d’espavilar. Fins i tot el Luismi i el Xeriff es van matricular al Taller de Músics.

El grup va anar gestant un repertori de versions i títols originals en català, castellà i anglès mentre creixia la legió de fans. “Muntàvem autocars per a la gent que ens seguia. Era igual si teníem públic al poble que anàvem a tocar: el portàvem nosaltres”, assegura el Xeriff. I quan van començar a gravar el seu primer disc es van acostar les multinacionals. “Tenien al cap un producte comercial com The Refrescos i fer les campanyes de promoció portant els dos cantants a Madrid i deixant el grup a casa. Nosaltres érem amics abans que res i la nostra intenció era passar-ho bé”. No hi va haver tracte. D’aquell ‘Original Vol. 1’ (1993) en van vendre més de 15.000 còpies.

“La asamblea de majaras ha decidido...”

Calypso sempre ha tingut un funcionament assembleari. “Mai hi ha hagut un líder i ningú podia tenir més poder que un altre”, afirma el Xeriff. Per això s’han passat “hores i hores discutint assumptes que no tenien res a veure amb la música”. Discutint sense arribar a cap acord, van perdre oportunitats d’or com aquella gira per Veneçuela. Treballant de valent, van publicar ‘Toxic sons’ (1996) des del seu propi segell. Mantenint un estrany equilibri entre grup d’amics i empresa familiar han aguantat tres dècades sense deixar les seves feines. Perquè a Dr. Calypso hi ha cuiners, estampadors, transportistes...

Al llarg d’aquests 30 anys han passat pel grup cinc bateries, tres baixistes i quatre teclistes. Tot i així, cinc dels dotze músics que van gravar la primera maqueta formen part de la formació que ha arribat fins al 2018. No ha sigut fàcil. Hi va haver èpoques en què tots els pobles volien Dr. Calypso a les seves festes. Van ser uns anys tant bojos que per poc acaben amb la seva salut. El Xeriff encara recorda aquella nit de Sant Joan en què tenien no una sinó dues actuacions. Aquella nit la seva parella va donar a llum. A l’arribar a l’hospital, la infermera li va deixar anar a la mare: “Deixa que s’estiri aquest al llit, que està pitjor que tu”.

La crisi i La Pegatina

La crisi econòmica del 2008 va ser letal per a molts gremis. També, per al de la música. Feia un lustre que Calypso no treien disc. Els concerts cada vegada eren menys, però no tot era culpa de la crisi. “Va sortir la moda de la rumba i els grups festius”,recorda el Xèriff. “Les assemblees de joves escollien a qui volien per a les seves festes i els joves volen grups de la seva generació, és clar: Txarango, La Pegatina...”concreta. D’altra banda, “ja havíem tocat tant a tots els pobles que la gent ens tenia molt vistos”, afegeix el Maniac.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

Dr. Calypso s’havia deixat portar per la inèrcia, però al no gravar temes nous, el públic va començar a oblidar-los. Van arribar els anys durs. “No pots fer 50 assajos a l’any per fer deu concerts”, explica el Maniac. El 2013, una dècada després de ‘Mr. Happiness’ (2003), va arribar ‘Sempre endavant’.Ja era tard. “Continuàvem assajant i la gent em preguntava: ah, però ¿continueu tocant?”. La desmotivació va començar a calar en el grup. Almenys, en una part del grup. I aquesta desmotivació és la que ha acabat forçant el seu comiat.

Fins i tot els components de Dr. Calypso més partidaris de la separació, reconeixen que ara estan disfrutant com mai a l’escenari. La banda sona com mai, però la decisió està presa. Al calaix queda un grapat de cançons noves sense gravar. Però el 2023 es complirà el 35 aniversari del naixement de Dr. Calypso en aquell soterrani insalubre del carrer del Perill. I d’aquí a llavors, qualsevol cosa pot passar.