'OT', l'hora del relleu al Palau Sant Jordi

Només ha passat un any, que en l’escala temporal d’un 'talent show' és una eternitat, i l’escuderiad’'OT' versió 2017 va lluir com una colla de veterans, tot i que els seus èxits (propis) encara estiguin per demostrar i estiguin col·locats just a la llançadora de la indústria musical. Però aquest dijous, en el primer dels dos concerts al Palau Sant Jordi, corresponia tancar els ulls i viure el moment, ara amb ànim de final de cicle, i passar el relleu a la lleva del 2018, tot això en un ambient d’efervescència i a galopant ritme televisiu, amb una quarantena de cançons en rotació al llarg de tres hores d’espectacle.

La mil·lenària sintonia d’'OT' va seguir al seu lloc, com l’obertura d’‘I’m still standing’, d’aquest senyor gran del pop anomenat Elton John, però, a diferència del xou del març passat, els cantants portaven sota el braç cançons originals, mostres de les seves obres pròpies, i no només 'covers'. Tot i que 'OT' va establir fa temps el seu propi llenguatge, de manera que "estar de nou al Sant Jordi, on va començar tot," no podia ser sinó "un somni", va anunciar Ricky, encarregat de trencar el gel amb 'Let me entertain you', de Robbie Williams.

Refredat inoportú

Aviat vam tenir accés als traços soul de 'Drinking like I’m sober', amb una Marina que va col·locar al micro la bandera de l’arc de Sant Martí. Ella és tot espontaneïtat. "Quan he sortit i us he vist li he dit a Amaia: 'tia, em desmaio'". Juan Antonio va tirar cap al terreny llatí amb 'No te echo de menos’, i a través de repassos a Crowded House, Stevie Wonder i Miguel Bosé ("per la llibertat i la visibilitat", van reclamar Raoul i Agoney a 'Manos vacías’), ens plantem en un tram de tremendes balades: ‘Y ahora no’, amb una sentida Nerea, i la colpidora Miedo, defensada per Amaia amb dificultats. "Tinc la veu una mica malament. Si podeu cantar vosaltres les parts fortes...", va demanar asseient-se al piano. Va aconseguir arribar fins al final sense mals majors. "No us preocupeu, em va agafar ahir el refredat, però se me n’anirà en tres dies", va pronosticar provant de treure ferro de la situació. "¡Amb aquesta veu no se’m pot prendre seriosament!".

Duets amb morbo

Sense moments morts, passem al moment eurovisiu d’'Euphoria' (de la sueca Loreen, guanyadora el 2012) amb les veus guerreres de Míriam i Thalia a l’electropop llatí de 'Madre tierra' (Mireya i Ricky), i d’aquí al retrobament tècnicament morbós d’Aitana i Cepeda. "Luis continua sent important per a mi", va assegurar abans de fondre la seva veu amb la seva en la (escassament creïble) 'No puedo vivir sin ti', de Los Ronaldos. Les traduccions literals de l’anglès col·loquial poden no ser bona idea. «Que maca que és aquesta merda», va celebrar Luis Cepeda a l’acabar. ¿Perdó? Cares de desconcert a les grades.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

En contrast amb l’'OT' de la dècada passada, en aquesta versió s’ha obert pas la música urbana llatina, i aquí es pot esmentar Ana Guerra i el seu reguetoner 'Bajito’, així com la seva cita amb Aitana en aquest calorós artefacte anomenat ‘Lo malo’. A molts quilòmetres de distància, la incursió d’aquesta en la balada a veu i piano de 'Vas a quedarte'.

Mentre que Amaia manté encara amb pany i clau el seu primer disc, Alfred García ja ha llançat el seu '1016', del qual va brindar un parell de mostres, 'De la tierra hasta Marte’ i 'Que nos sigan las luces’, confirmant el seu enquadrament en un rock clàssic amb rampells èpics. Alfred i Amaia es van ajuntar, sí, a 'City of stars’, reflex romàntic d’aquella classe del 2017 que s’allunya a marxes forçades. En el clímax de la nit va irrompre ja la del 2018, enarborant l’himne ‘Somos’ i desafiant el públic del Sant Jordi a mantenir viva tota la seva passió en els mesos i la gira que han de venir.