Jon Savage La ràbia juvenil pot degenerar cap a un costat fosc.

A les escoles de secundària, potser la frase més repetida entre els pares veterans sigui “és un preadolescent total” (pronunciada amb un rictus de terror mentre assenyala el marrec ple de grans i odiós que un altre temps va ser el seu bebè). Però l’adolescència és un descobriment; no sempre va ser allà. Tot i que al segle XVIII les hormones turbulentes ja existien, de cara a les atribucions socials un passava de mocós a mosso (i d’allà, a mort ulcerós) sense un estadi intermedi. L’anglès Jon Savage, autor de diversos llibres definitius ('England’s dreaming', sobre el punk-rock; '1966', sobre l’any més explosiu dels 60), ens explica a 'Teenage; la invención de la juventud 1875-1945' una història inaudita: com l’adolescent va treurer per primera vegada el seu (absurdament pentinat) cap a finals del segle XIX i, després de descobrir la mateixa entitat, es va entregar –anant en colla o en solitari– a sentiments parricides, anhels d’apocalipsi, l’alegria nihilista i la seva pròpia versió del "desafiament empolainat".

Sorprèn el monumental treball d’investigació i escriptura, així com l’àmbit i la visió. ¿On va començar?

-Tot va començar quan vaig anar a veure les Runaways, l’octubre del 1976, i vaig topar amb els primers punks rockers. Portaven una barreja d’estils juvenils previs, dels anys 40, 50 i 60, units als seus cossos en una espècie de ‘collage’ vivent. Allà vaig començar a pensar en la cultura juvenil com si fos una cosa amb història. El 1981, vaig escriure un capítol pilot per a Granada TV, però mai es va arribar a emetre. Volia continuar explorant el tema, i llavors vaig topar amb ‘Adolescence’, de G. Stanley Hall, en una llibreria de segona mà. El llibre era d’inicis del segle XX i ja parlava de manifestacions juvenils prèvies. La idea original de ‘Teenage’ era arribar fins al present.

-¿On decideix l’acotació ‘1875-1945’?

-Quan en el manuscrit inicial vaig arribar al final dels anys 20 tenia tant material escrit que em vaig espantar: vaig decidir, amb els meus editors, que el llibre hauria de començar amb els victorians i acabar el 1945, al final de la segona guerra mundial, amb la invenció de l’adolescent. El final d’aquesta guerra marca l’inici d’un nou ordre mundial que només ara està començant a canviar: amb Trump i el ‘brexit’, Anglaterra ha perdut l’autoritat moral que va guanyar a finals d’aquesta guerra.

-Hi ha centenars de llibres sobre hip-hop o punk-rock, però ‘Teenage’ toca un territori gairebé verge. ¿Va obviar les subcultures de postguerra per la seva excessiva familiaritat?

-Molt del que apareix a ‘Teenage’ és nou, i això era important. El naixement del ‘teenager’ com a consumidor democràtic coincideix amb el final de la segona guerra mundial i la bomba atòmica. A partir d’allà, la quantitat d’informació augmenta de manera exponencial: seria impossible escriure sobre cultura juvenil de 1945 fins avui i comprimir-ho en un llibre com ‘Teenage’. Només sobre Elvis Presley, o els cultes dels anys 60, ja podries escriure un llibre sencer. Per tant, no es tracta tant de familiaritat excessiva, sinó de la impossibilitat d’incloure el període 1945-2018 d’una manera rigorosa en un sol llibre. Dit això, no he abandonat la idea d’escriure una seqüela que inclogui la dècada 1945-1955.

-Algunes tribus juvenils de ‘Teenage’ ja havien sigut tractades en llibres que el precedeixen. La novetat és la manera en què les enllaça i construeix una narrativa comuna.

-Em va agradar utilitzar diaris personals inèdits, la qual cosa fa que el llibre tingui una sensació d’immediatesa i intimitat. Una dialèctica que es fa òbvia al llarg de ‘Teenage’ és la dels adults provant de controlar els joves, i el que aquests fan com a reacció. Continuo creient fermament en el poder que té la joventut per sortir al món i veure els problemes que existeixen d’una manera nova, i després actuar de manera positiva sobre aquests problemes. Així mateix, no tots els moviments juvenils són benignes. N’hi pot haver de militaristes o totalitaris, i aquesta és una distinció important. Avui ho veiem en l’auge feixista a Occident. La ràbia juvenil pot degenerar cap a un costat fosc.

-Diu que aquesta "energia i emoció podia amb facilitat derivar en la barbarie i la violència".

-La ira adolescent acostuma a ser un resultat directe d’haver sigut forçat a viure partint d’unes normes que et són alienes, que t’han sigut imposades i consideres injustes. Per descomptat, no tots els adolescents pensen així, però jo sí que ho pensava quan era jove, així que simpatitzo amb això [riu]. Alhora, jo vaig ser un jove rebel, però una gran majoria dels adolescents al llarg de la història fan el que els ordenen (la ira ‘teen’ no és tan majoritària com sembla). Vaig intentar mostrar la joventut com a força del canvi. Alhora, la paradoxa és que els joves rebels necessiten els que no ho són per tenir un fòrum segur on escenificar aquesta rebel·lió.

-El nazisme era ‘teen’: les proclames grandiloqüents, el dinamisme com a meta (no com a mitjà), l’èpica barata, l’odi a la raó, el nihilisme... Tot molt de l’ESO.

-És una cosa que es va solidificar amb el feixisme italià, amb l’obsessió de Benito Mussolini amb la “giovinezza”. El feixisme és juvenil. No vull comparar el ‘brexit’ amb els nazis, però les raons dels partidaris del ‘brexit’ són extremadament infantils. Es comporten com a nens. És repugnant, de debò. No atenen raons, és tot una gran rebequeria. Els nazis volien el poder immediat, però no treballar per aconseguir-lo; buscaven la satisfacció del moment, igual que qualsevol adolescent. Alhora, els nazis eren una barreja espantosa de tecnobarbarisme, hipercapitalisme agressiu i polítiques ètniques bàrbares, i la joventut va jugar un paper clau en tot plegat. Els nazis van prometre un nou món juvenil i lliure, i el que van oferir va ser esclavisme i mort.

-Em vaig sorprendre petant-me de riure amb algunes avantguardes que, temps enrere, m’havien semblat romàntiques. Allò dels Vorticistes i Futuristes és de surra al cul.

-Alguns eren ridículs, és innegable. La part de masclisme fanfarró, especialment. El meu llibre inclou moltes veus femenines per contrarestar certes avantguardes. Em sento molt més proper a elles que a molts d’ells, especialment pel que fa al seu acostament al sexe i al gènere, oposat al mascle bel·licista propi de principis de segle. Els Futuristes i els Vorticistes no eren feixistes ‘per se’, però van coquetejar amb el feixisme d’una forma o una altra. Trobo el seu masclisme quotidià ridícul alhora que perillós. No m’agrada. Aquesta és la raó per la qual, d’entre els grups de punk rock, prefereixo encara els Buzzcocks que els Clash. Els Clash no eren ni remotament totalitaris, però el tipus de bravata viril que exposaven avui els fa sonar ridículs. Totes aquestes enrabiades...

-Del seu llibre em deprimeix la constatació que el que vam lluir totes les subcultures dels 80 ja estava lluït i relluït el 1889.

-La diferència rau en la comercialització. Per marginals que fossin les subcultures postrock’n’roll, totes eren assimilables. En els cultes victorians la gent no tenia tants mitjans. En les tribus de postguerra apareix una versió dinamitzada i comercial de la cultura juvenil, que per definició porta associada una certa influència econòmica. Això va fer que la joventut de sobte fos important per al sistema econòmic occidental, perquè tenia a veure amb diners, d’una manera que aquelles subcultures de principis de segle mai van ser. Els Scuttlers eren pur lumpen urbà, no tenien cap poder més enllà d’importunar i espantar els ciutadans de bé. Després de la segona guerra mundial, els agrupaments territorials, els ‘gangs’, van de la mà amb un nou creixement econòmic. Els moviments juvenils de la segona meitat del segle creuen que ho van inventar tot, però no és així. És una bona lliçó d’humilitat [riu].

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

-La classe social és indispensable per jutjar les cultures juvenils. De les entremaliadures ‘pijas’ dels Bright Young Things afirma que si arriben a estar protagonitzades per joves de classe obrera haurien acabat tots a la presó.

-Parlar de classe és crucial. Els Bright Young Things eren un grup molt especial, i la paraula "jove" estava en el seu nom, per tant havien d’aparèixer al llibre per nassos, però alhora eren un grupet d’allò més irritant [rialla]. En un altre nivell, els Bright Young Things em semblen interessants perquè tenien molts membres homosexuals a les seves files, i es feien preguntes sobre la masculinitat i el gènere. Tot té un aspecte positiu i un de negatiu.